Llegirem alguns del seus poemes, dels quals incloem una mostra:
AVÍS
Al diccionari,
les paraules que existeixen s’hi troben,
i les que no hi són,
s’inventen.
les paraules que existeixen s’hi troben,
i les que no hi són,
s’inventen.
Invitació
Tu, que has obert aquest llibre,
accepta’l, doncs, com una forma inútil de fracàs.
Perquè, sense conèixer-nos, alguna vegada
ens hem necessitat.
Com si la vida s’ofegara
i tu i jo (cadascú a la seua banda del paper)
haguérem naufragat en el poemaWhere the streets have no name
De vegades el dolor s’instal·la en una casa
com s’instal·la la calefacció o el corrent elèctric.
No sabem el pes que sostindran les bigues,
ni fins quan aguantaran els fonaments
abans d’obrir una fissura.
Però acumulem les hores sobre els murs
i enderroquem passats
que abans s’alçaven en terrenys
com un bonic motiu per sobreviure.
Coneixem, però, les capes que hem hagut
d’emblanquinar damunt d’altres capes.
Com un alfabet en
braille
que pel relleu dels seus significats
n’endevinem les cicatrius.
De vegades les històries es repeteixen
canviant el nom i el lloc de domicili.
I de vegades els dolors s’instal·len
com un pacte a dues bandes,
com el pany d’una porta trencada
que algun dia haurem de reparar,
com una herència prèviament acordada.
IT’S RAINING POEMS
M’he desullat de tant mirar-te.
M’he desullat de tant mirar-te.
Joan Vinyoli
Escric perquè vull contar-te el que veig
i perquè vull que mires
tot allò que els meus ulls veuen.
Vull mirar amb els teus ulls,
que res no se m’escape.
I parir poemes fregats
amb la saliva dels dies que s’escolen
fins que la pell se’m faça vermella,
la sang en boles,
l’ànima a tires,
i notar les gotes de suor
de les desgràcies que cada nit em cauen.
Vull mirar per contar-te les coses que he vist.
He vist un astrolabi de propulsió quàntica
a l’aparador d’una jogueteria de Berlín.
I jo vull viure per contar-te aquestes coses,
vull veure’t mentre em mires,
mirar-te mentre em veus,
veure’ns mentre ens mirem viure.
I saber que escric perquè em llegeixes,
que només escric poemes perquè els llegeixes,
i pensar que puc dir, enmig d’aquest poema,
mots com, per exemple, préssec laspislàtzuli
mestral libèl·lula aeròstat
o qualsevol altra paraula només per fugir,
per estalviar-me d’explicar-te
que aquest poema em sagna
i que sens tu,
sóc l’ésser menys u.
i perquè vull que mires
tot allò que els meus ulls veuen.
Vull mirar amb els teus ulls,
que res no se m’escape.
I parir poemes fregats
amb la saliva dels dies que s’escolen
fins que la pell se’m faça vermella,
la sang en boles,
l’ànima a tires,
i notar les gotes de suor
de les desgràcies que cada nit em cauen.
Vull mirar per contar-te les coses que he vist.
He vist un astrolabi de propulsió quàntica
a l’aparador d’una jogueteria de Berlín.
I jo vull viure per contar-te aquestes coses,
vull veure’t mentre em mires,
mirar-te mentre em veus,
veure’ns mentre ens mirem viure.
I saber que escric perquè em llegeixes,
que només escric poemes perquè els llegeixes,
i pensar que puc dir, enmig d’aquest poema,
mots com, per exemple, préssec laspislàtzuli
mestral libèl·lula aeròstat
o qualsevol altra paraula només per fugir,
per estalviar-me d’explicar-te
que aquest poema em sagna
i que sens tu,
sóc l’ésser menys u.
ACLARIMENT
I faria un poema
com faria l’amor a un cos prohibit:
amb l’ànsia de saber
que només cal l’imprescindible.
Faria un poema
escrit amb sang menstrual,
o amb tinta de tauró, que perdurara.
I escriuria poemes, llavors,
com faria les coses que més m’agraden,
que fer poemes és també
fer l’amor amb el llenguatge,
que escriure versos és també
violar els límits de la pàgina,
i que les paraules, com les putes,
s’assemblen totes una mica.
com faria l’amor a un cos prohibit:
amb l’ànsia de saber
que només cal l’imprescindible.
Faria un poema
escrit amb sang menstrual,
o amb tinta de tauró, que perdurara.
I escriuria poemes, llavors,
com faria les coses que més m’agraden,
que fer poemes és també
fer l’amor amb el llenguatge,
que escriure versos és també
violar els límits de la pàgina,
i que les paraules, com les putes,
s’assemblen totes una mica.
OLIVA
El principi i la fi són un poble, Françoise
V. Andrés Estellés
Al poble es va quedar la meua adolescència El principi i la fi són un poble, Françoise
V. Andrés Estellés
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l’últim any a l’institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,
la del color de les cama-roges i l’aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m’entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que per mi, dir placeta és com si per exemple Brines,
digués l’Elca, o Josep parlés de La Drova.
Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils
trobats a les muntanyes de la Font de l’Om.
I es van quedar els horts on anàvem
en eixir de classe en el temps de l’Institut
que ara el tombaran perquè l’esclerosi dels anys
ja no l’aguanta.
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l’entrada amb vaixell, a la matinada,
al Port de Palma de Mallorca.
Al poble es va quedar la il·lusió,
la meua, la d’anar-me’n a Barcelona i tornar,
encara ara, per veure el poble amb la distància
justa que em pertoca,
la d’estar allà sense poder deixar d’estar ací.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig, i vinc, i torne entre les meues coses,
pense que, Barcelona, per a mi,
és una cosa molt important:
és saber que sempre puc tornar a Oliva.
(Mireu el vídeo que Ester Xargay ha fet d’aquest poema, amb imatges i veu d’Àngels Gregori)
ACÍ S’ACABA TOT
I ara ,
novament, després de tants oblits,
després de tanta mort acumulada,
uns pocs versos fan el resum d’una vida.
Josep Piera
novament, després de tants oblits,
després de tanta mort acumulada,
uns pocs versos fan el resum d’una vida.
Josep Piera
Ací s’acaben tots els versos,
els que he escrit
i els que encara deixe per escriure.
Ací s’acaba el mot precís,
la sintaxi desfeta, l’afàsia incendiada.
I si fins ací he escrit és perquè
sàpigues tot allò que sóc
i allò que mai no dic,
allò que em calle i mai no en parle.
Deixe per escriure el que faré en uns anys,
quan les ànsies m’arrapen per les parets
de l’aluminosi d’una casa de set sostres en runes
i les bigues del meu cos
ja no aguanten tanta calç acumulada.
Deixe la ràbia i el goig i l’excés
de tantes goles exaltades,
i deixe el poble,
i el pols de la mà que m’empeny a escriure,
i deixe l’ampla mar del temps feliç de la ignorància,
dels estius grocs i la casa a la platja,
la sorra i la sal i el dinar a casa l’àvia
i tants amors a contraban.
els que he escrit
i els que encara deixe per escriure.
Ací s’acaba el mot precís,
la sintaxi desfeta, l’afàsia incendiada.
I si fins ací he escrit és perquè
sàpigues tot allò que sóc
i allò que mai no dic,
allò que em calle i mai no en parle.
Deixe per escriure el que faré en uns anys,
quan les ànsies m’arrapen per les parets
de l’aluminosi d’una casa de set sostres en runes
i les bigues del meu cos
ja no aguanten tanta calç acumulada.
Deixe la ràbia i el goig i l’excés
de tantes goles exaltades,
i deixe el poble,
i el pols de la mà que m’empeny a escriure,
i deixe l’ampla mar del temps feliç de la ignorància,
dels estius grocs i la casa a la platja,
la sorra i la sal i el dinar a casa l’àvia
i tants amors a contraban.
Jo, ací, em deixe la vida.
I a les parets d’aquest poema fa una estona
gotejaven llàgrimes del pes d’una abraçada.
I a les parets d’aquest poema fa una estona
gotejaven llàgrimes del pes d’una abraçada.
(Poemes extrets de Llibre de les brandàlies, 2007)
He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Philip Glass de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.
Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho.
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.
Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacels.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.
SUBWAY
Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has viatjat a Nova York
i has vist totes les nacionalitats
dins d’un vagó de metro.
Als vint anys vaig aprendre
a rodar un pany sabent que seria
l’última volta que tancaria aquella porta.
Als vint anys vaig aprendre
que hi ha mirades que voldries
que t’acompanyaren sempre
com hi ha músiques que no pots deixar d’escoltar
com hi ha versos que no voldries oblidar
–Hazte hombre, te digo, como yo a veces me hago mar–.
Als vint anys vaig aprendre a posar uns llençols
a la rentadora sabent que seria
l’última volta que els gastaríem.
Als vint anys vaig aprendre
que cada volta que escric la paraula
enyor als meus poemes
després les mans em fan olor a cendra.
Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has agafat sola el metro a Nova York
per anar d’un lloc a l’altre
i ningú no et buscava,
com aprendre, per exemple,
que l’amor dels pares és igual
que els llibres dins d’una prestatgeria:
que sempre estan, i sempre esperen.
