Una vegada més, hem de felicitar els nostres alumnes guanyadors en aquesta edició dels Premis Sambori de narrativa curta.
En el 2n cicle d'ESO:
Andrea Lázaro Gómez, Àngel obscur
Ací teniu els contes dels guanyadors:
ÀNGEL
OBSCUR
Andrea Lázaro Gómez
Hi
ha massa coses que no podem veure. El món pareix encegar-se davant
del dolor. S'ignora, es tracta com un tema tabú, però ell-
aborronador,
esmolat ganivet de brillantor letal-
s'obri pas entre la mateixa destrucció. I resulta insultantment
senzill fer-lo invisible davant dels ulls dels altres.
Ella
somriu davant de tots- amb
els seus ulls de brillantor fingit i odi ocult-
i ja tot està bé. Perquè a ningú li importa el que ella pense,
perquè ningú pensa en el que a ella li importa. Les seues xicotetes
mans es tornen blanques mentre estreny la seua carpeta contra el pit
i assenteix mentre les seues idees no paren de martellejar-li el cap
(i se sent fastiguejada d'ella mateixa una vegada més, amb el
punxant dolor d'unes idees que no aconsegueix expressar).
I
és que, algú ho veu? Algú ha notat que mai mou les seues polseres
de lloc? Que no menja el seu esmorzar? Algú ha vist que el seu
somriure és apagat? Ningú ha escoltat les seues cançons de lletres
depressives- doloroses
i electritzants, que fan riure mentre plores-
i ningú sembla preocupar-se per conéixer-la realment. Perquè el
dolor té moltes formes, i el d'ella està en el seu cap (i és
espantós, no pots fugir de tu mateix). Així que camina a sa casa
amb el cap cot, sentint l'aire fred colpejar-la sense pietat- però
eixe és un dolor agradable, podríem dubtar si cridar-lo dolor-
i sent el perfum de totes les flors embolicar-se en els seus pulmons,
ballant al seu voltant com el fum d'un cigarret. I el sent en l'aire,
en les pedres que xafa, en el suau tamborinar de la pluja que aguaita
tímidament. El sent en els crits dels xiquets, en la bombolla
d'insuportable buit que sent al seu voltant. I el sent en les seues
petjades, en la seua respiració accelerada, en el fals somriure del
dependent de la floristeria per la qual acaba de passar. Sent la
implacable soledat. I no sap realment el que és. I no sap exactament
com reaccionar.
Per
això els seus ulls ara són freds- no
retindrà eixe odi mal contingut-
i sent que el mateix Llucifer baixa per a xiuxiuejar-li a l'orella.
Són les pregàries dels àngels caiguts, i els crits d'aquells que
pateixen tant com ella. És l'alarit de terror que dura un segon, un
efímer moment que arriba a durar més enllà de l'etern. És el seu
cor trencanAlejandro Garcia Oviedo, El jugador d'escacst-se amb sang de tinta invisible que -és
invisible, no necessites que t'ho diguen-
ningú pot veure. I ja no somriu davant de gent que no s´atura a
escoltar els dèbils i agonitzants batecs del seu marcit cor. Ara
realment està sola- i
no sols en el seu cap-
i pot fer el que vulga, dins dels límits de la seua pròpia
sensatesa.
Riu
sense gràcia mentre es lleva la desgastada jaqueta que tant li
agrada portar -és
com un bufit d'aire càlid entre el mateix gel del pol-
i es mossega els llavis fins a sentir que li fan mal.
Pots
fer-ho, acaba amb el dolor.
I
riu trastornada, amb els ulls plorosos -ella
sap que són rius d'odi, de sons mai complits-
mentre veu córrer l'atraient carmesí per la seua pàl·lida
pell. Pots veure els ulls de l'àngel caigut? Les seues ales negres
estan ocultes darrere d'un vel d'amabilitat. Les gotes carmí
llisquen per la seua pell com la rosada en el matí. I es neteja amb
aigua -que
tot ho cura-
i es col·loca novament eixes polseres que tapen cada ferida de la
batalla que té contra si mateixa. Cada cicatriu és una batalla
menys que ha de perdre (ella està més a prop de guanyar, o això
vol creure).
Llavors,
col·loca un somriure i tot torna a començar.
.
. . . . . . . . . . . . . . . . .
No
sap exactament quan començà tot -la
línia és massa fina, es difumina amb el temps-
però no pot evitar pensar que li agradaria saber-ho amb exactitud,
per intentar destruir eixe moment dels seus records. Trencar-lo a
trossos, destruir-lo sense pietat. Perquè el seu món sembla
enfonsar-se davall del seu propi pes, i està cansada de somriure-li
a res -i
res és el que aconsegueix-
i ja està bé.
Tenia
dos anys i l'única cosa que feia era balbucejar coses sense sentit
mentre somreia per res i per tot al mateix temps. Quan la seua
felicitat es formava per coses tan senzilles com abraçar a un ninot,
que era més gran que ella, com escoltar el soroll de la porta
obrir-se -promesa
esperançadora d'estúpida diversió-
i veure son pare entrant i saludant-la amb eixos somriures que
pensava que mai deixarien de ser per a ella (sí, eixos que brillen i
il·luminen l'habitació, els que fan que quelcom balle en el teu
estómac i els pulmons s'òmplinguen d'orgull mal dissimulat). Eixa
època en què era feliç amb tot.
Tenia
huit anys i alguna cosa estava canviant -però
el canvi és bo, cal avançar-
i fingia que tot seguia igual mentre el món continuava girant. Ella
no jugava amb nines -éssers
bells d'horrible buit-
i mai va pensar que algun dia voldria ser com elles (bella per fora,
buida per dins per a deixar de sentir d'una vegada per sempre.) No
era delicada, es rebolcava en el fang i corria en la neu. S´enfonsava
en l'herba i cridava fins que se li trencava la veu. Nadava en l'aire
-somiava
amb un castell de vidre en els núvols i un príncep de brillant
armadura-
i tot era tan divertit com per a simplement aturar-se. Perquè
arribava a sa casa i son pare l'esperava cada dia amb un llibre nou
-sí,
tinta de sons fonent-se en el paper-
i s'enfonsava entre les pàgines del llibre i ignorava fins a la seua
pròpia existència.
Tenia
dotze anys i arrugava el nas fastiguejada quan el perfum de les seues
companyes l'atacava -això
era gas letal, hipnotitzant aire carregat de ninguna casta intenció-
i mirava sorpresa la resistència de les cames d'elles -es
podia realment entrar en eixe pantaló que era més xicotet que el
seu braç?-
mentre pensava que hi havia quelcom malament amb ella.
Definitivament, notava el canvi -murmuraven
al seu pas i qüestionaven fins i tot la seua forma de respirar-
i son pare ja no li somreia sempre, ni sa mare pareixia poder llegir
els seus pensaments com abans. Sentia que quelcom es desinflava en el
seu interior -però
s'estava unflant, omplint d'odi cap a ella-
i no entenia perquè ara s'havia de portar de manera que li agradara
a la gent (no volia morir asfixiada en uns pantalons, ni intoxicada
en perfum). I ara les xiques només parlen de xics, i els xics només
parlen de xiques -ningú
ha escoltat sobre l'homosexualitat? Ella només defensa una idea que
haAlejandro Garcia Oviedo, El jugador d'escacsuria de ser global-
i vol poder fer un ninot de neu amb totes eixes estúpides converses
que escolta i destruir-lo fins que només siga aigua evaporada -que
se'n vaja lluny, que es converteisca en els núvols del seu castell
enderrocat i el seu príncep inexistent-
perquè no la miren malament per no compartir les seues idees
(estúpid món amb tendència a la clonació). I ara arriba a casa i
son pare li recorda com de terriblement imperfecta és -és
increïblement fàcil ressaltar cada detall-
i sa mare el recolza mentre ella no entén què va passar amb els
somriures lluminosos i els llibres amb sons de tinta. Però només té
dotze anys i, encara que no ho entén, tampoc li dóna massa
importància.
Té
quinze anys i té un pes sobre els seus muscles que els esclafa i els
fa cruixir. Sent un odi cap a si mateixa que l´espanta -té
por d'acabar destruint-se-
i ja no pot mirar-se en l'espill sense sentir ganes de plorar. No
reconeix en ella a la xiqueta que una vegada va ser. Ara els seus
monstres viuen murmurant-li a l'orella paraules que sonen com el
romanç que anuncia el fi d'una era (amb una música electritzant que
la fa estremir i plorar). Però és curiós que ningú es done
compte, que per a la resta continue sent algú que no té problemes,
algú que no es desfà com el paper mullat (que podria haver sigut un
llibre, que podria haver sigut etern). I cada colp que rep ho oculta
després d'un somriure, mentre una nova cicatriu apareix (en la seua
pell nua i la seua ment destruïda). Per a ella, la mort no és el
principi de res, és el fi d'una agonia.
Ella
té quinze anys i viu tancada en el seu propi dolor. Perquè el dolor
pot ser de molts tipus, però el pitjor és el que està en el teu
cap, el que requereix de força de voluntat i de “jo
no estic boja, jo no estic boja”.
Perquè pots escapar d'aquells que et fan mal però, com fugir dels
teus propis pensaments? Ella necessita esgarrar-se la pell -roig
carmesí sobre la pàl·lida
tela-
per a no sentir que el seu cap vol explotar (és un recipient xicotet
per a tants dimonis). És un dolor que li fa oblidar la resta, i per
a ella està bé si pot oblidar.
I
tot s'està trencant, i cridant, i plorant. I ja no veu res més
enllà del seu propi patiment -mirada
enfosquida d'aterridora ceguera-
i només vol tapar-se les oïdes i tancar els ulls per a no escoltar
sa casa retrunyir pels crits que sempre es dirigeixen a ella, per
intentar evocar la sensació de com era perdre's entre llibres, entre
somriures que brillen com el sol i entre peluixos que eren més grans
que ella i la feien riure. Ara res del que faça està bé, i el
fracàs i la impotència la fan voler cridar fins que se li parteisca
la veu, fins que algú la mire de veritat -no
travessant-la com el ser invisible que fins ara ha sigut-
i reconega que de veritat ho està intentant. Que ho tracta amb totes
les seues forces però mai pareix prou, que el món li murmura, una
vegada i una altra, la seua humiliant derrota. Que algú es done
compte que cada vegada té una cicatriu més, i pareix la història
de mai acabar -sense
les aventures i les rialles, sense els sons ni la falta de
preocupacions-
perquè se sent ofegada i necessita que algú l'ajude a eixir. Encara
que siga a respirar. Perquè ara se sent estúpida, buida i trencada
(amb els fragments dispersos entre l'aigua evaporada de les converses
destruïdes).
Vol
eixir de tot això, no vol sentir l'odi que la rosega, ni el fàstic
que sent cap a si mateixa. I vol escapar, vol córrer fins que les
seues cames es trenquen. Ella no és una princesa, ella no tindrà
mai un príncep que la salve d'aquest món que la colpeja.
I
encara que no ho sap, ella és un àngel, un àngel caigut, un àngel
obscur. Només necessita donar-se compte que posseeix ales -belles
plomes de plata fosa tacades per la negra desesperació-
i alçar-les glorioses sobre la ignorància humana.
I
d'aquesta manera, ella podrà volar. Ella serà lliure d'una vegada
per sempre i alçarà el vol, mirant des de dalt a tots aquells que
la van fer sentir en el fons de l'infern. I d'esta manera fugirà de
la seua traïdora ment i es farà oblit, mentre ella serà eterna.
Però
fins que es done compte que és capaç de controlar la seua pròpia
ment i ser diferent -no
una nina bella i buida, algú perfectament imperfecte-
no descobrirà les seues ales.
I
tot tornarà a començar.
El jugador d'escacs
Alejandro Garcia Oviedo
En un xicotet poble de la
costa llevantina vivia un adolescent de 15 anys anomenat Arnau, a qui
li agradava molt jugar als escacs. Este esport va començar a
practicar-lo des de molt xicotet. Li l'havia ensenyat son pare i a
este el seu iaio, que en la seua joventut havia sigut un jugador
conegut quan va viure a Alemanya.
Arnau vivia amb els seus
pares i els seus dos germans en el mateix poble des que va nàixer.
Tenia pocs amics perquè el seu caràcter era introvertit i poc
parlador, li costava relacionar-se ja que els seus companys de classe
preferien jugar al futbol o anar amb bici per la muntanya. A ell, en
canvi, li agradaven altres activitats que podia realitzar a soles,
com jugar als escacs o llegir un llibre.
Quan va complir 7 anys es
va apuntar a les classes d'escacs, que en horari extraescolar feien
en la seua escola, i posteriorment es va inscriure en el club del seu
poble. En este club va conéixer xiquets que s'assemblaven a ell, que
tenien un caràcter paregut i tenien les seues mateixes aficions: els
agradava llegir llibres i jugar als escacs.
Allí
es reunien els dijous a la vesprada, per a aprendre noves tàctiques
i després posar-les a prova amb els seus companys mentre jugaven.
Tots preferien jugar una partida darrere d´una altra però també
era important donar classes teòriques i resoldre problemes i
situacions.
Arnau jugava amb el seu
club contra altres equips. A vegades eren partides lentes, normalment
els dissabtes a la vesprada, altres vegades eren ràpides i les
jugava individualment, sempre estava disposat a asseure´s davant del
tauler.
Ell mai havia destacat
entre els seus companys d'escacs, però des de feia un any havia
començat a guanyar tornejos interescolars, a ser un dels primers
taulers del seu club i a guanyar a rivals que tenien prou més nivell
que ell.
Arnau estava feliç, es
notava que li agradava jugar als escacs i s'apuntava a tots els
tornejos i competicions que podia. Alguns eren fora del seu poble i
aleshores li havia d'acompanyar la seua família o alguna persona
adulta.
En els tornejos entre
clubs, en altres pobles i ciutats, continuava estant en els primers
taulers, continuava guanyant moltes vegades. Els companys del seu
club van començar a sospitar ja que mai s'havia vist una evolució
tan ràpida en un jugador tan jove.
-Juga com una màquina!
Com se li ha ocorregut moure així? Deien algunes persones què
seguien els tornejos.
Un rival seu va analitzar
algunes de les seues partides i va veure que en la majoria no tenia
cap error.
-No pot ser, Arnau no ha
pogut aprendre tant en tan poc de temps! Va pensar.
Aleshores va decidir que
li faria un seguiment durant els següents tornejos a què Arnau
anara. Pensat i fet, Joan, que era com es anomenava aquest xic, va
analitzar totes les partides de tots els campionats o tornejos a què
Arnau es va apuntar. Durant tot este temps es van anar confirmant les
seues sospites: Arnau ho guanyava tot, jugar contra ell era com jugar
contra un ordinador i açò cridava l'atenció, ja que inclús els
millors jugadors cometien errors.
El seu joc era precís,
matemàticament correcte, no es posava nerviós, no dubtava, el seu
atac era demolidor.
Prompte es va córrer la
veu entre els altres equips de la zona i la seua gran evolució va
fer que tots començaren a veure les seues partides amb enveja.
Quan a Arnau li
preguntaven com aconseguia guanyar totes les partides, ell deia que
tenia un entrenador personal, qui li ajudava a preparar-se les
partides i també deia que estudiava molt de temps i que per això
havia millorat. Però les seues respostes no convencien els seus
rivals.
Els altres jugadors
tenien enveja perquè no aconseguien guanyar-li i no podien arribar a
estar en el primer tauler. Van deixar de ser els seus amics perquè
sospitaven que feia trampa per a guanyar les partides, cosa que va
fer que Arnau haguera de canviar diverses vegades de club, ja que no
se sentia còmode en cap d'ells.
En uns tornejos la
primera cosa que van detectar va ser que s'alçava molt durant les
partides. Per això, alguns jugadors van fer una protesta formal als
àrbitres, els quals van prohibir a Arnau alçar-se tantes vegades
mentres jugava. Arnau no es movia de la cadira i així i tot va
continuar guanyant partides.
Arnau se sentia molest a
causa d'estes protestes i discussions i va començar a jugar en
altres províncies, encara que també allí tornava a coincidir amb
alguns dels seus rivals. Com en algun d'estos tornejos el premi era
trofeu i diners, això va fer que l'enveja cresquera encara més.
Arnau
va decidir deixar de jugar tornejos durant alguns mesos perquè la
pressió i la gelosia havien augmentat i no se sentia feliç jugant.
Però la insistència de son pare i el seu iaio va fer que Arnau
tornara a jugar. Tenia el llistó molt alt i seguir en els primers
llocs era molt difícil i complicat.
Un altre dels seus
rivals, Adrián, va observar que després d'eixe temps de descans que
Arnau s'havia pres s'havia deixat el monyo molt llarg. Continuava
guanyant un torneig després d'un altre. Va ser llavors quan Adrián
va sospitar que a Arnau podien dir-li les jugades per un auricular
que portara en l'orella i va començar a investigar pel seu compte.
Mentre Arnau jugava una
de les partides a Adrián se li va ocórrer eixir a investigar i
mirar per fora de la sala per si algú tenia un ordinador des del
qual dir-li les jugades. Però no, no hi havia ningú amb ordinador,
i a més a l'acabar va poder comprovar que anava i tornava a soles
dels tornejos, ningú sospitós l´acompanyava. De totes maneres va
decidir comptar-li-ho a l'àrbitre, li va dir que Arnau podia portar
un auricular i no es podia veure perquè el seu monyo el taparia.
L'àrbitre li va demanar formalment a Arnau que s'arreplegara el
cabell de manera que es poguera veure la seua orella per si portava
qualsevol cosa en ella. Arnau no va contestar i va fer el que se li
va demanar, però se sentia vigilat.
Per això, Arnau en una
de les següents partides va aparéixer amb el cap totalment rapat, a
manera de protesta, ja que estava cansat que desconfiaren d'ell. No
se sentia còmode però era feliç jugant als escacs.
Els experts que l´havien
vist jugar deien que el seu joc era increïblement bo, amb especial
domini sobre els alfils i els cavalls. També es van adonar que li
agradava fer obertures de dama i que cada vegada utilitzava menys
temps a pensar les jugades.
Després d'uns mesos els
seus rivals no sabien com ho feia però guanyava, guanyava i no
parava de guanyar. Sempre fent els millors moviments. Sempre en els
primers taulers, sempre en els primers llocs.
Però era tal la pressió
que Arnau havia de suportar que, després de guanyar un torneig a
Múrcia, va decidir abandonar els escacs. Tots pensaven que era només
una pausa temporal com havia fet abans, però no, ell ho va confirmar
públicament, es deixava definitivament els escacs. Una notícia molt
ben rebuda pels seus rivals.
Els tornejos i campionats
van seguir realitzant-se en les dates previstes. En els pobles i
ciutats en què abans havia competit Arnau continuaven jugant tots
els seus contrincants però eixes jugades mestres ja no estaven. La
sorpresa que produïen els moviments d'Arnau es trobaven a faltar.
Però Arnau es va quedar
com una llegenda, ningú va saber amb certesa si com els rumors deien
algú li xivava les jugades o si era ell el que feia els moviments
tan precisos. Arnau no va tornar a jugar en tornejos, només jugava
amb la seua família, en sa casa. En ella hi havia prestatges replets
de trofeus, copes i medalles que Arnau no deixava de mirar amb
nostàlgia.
Potser en algun moment
Arnau es decidisca i torne a jugar als escacs, que torne a tindre
il·lusió, que ensenye a jugar als escacs a algun xiquet com a ell
li van ensenyar son pare i el seu iaio, inclús potser jo mateix me´l
trobe en el pròxim…
H2O
Daniel Lorenzo Ramon
Divendres, 4 de maig
del 2014. 08:15.
Hui és un dia normal,
com qualsevol altre, m'he alçat del llit, m'he posat la meua
samarreta feta de fargalada i els meus pantalons de lava seca, he
desdejunat el de tots els dies (boletes d'arena mullades en fang), he
saludat els meus pares i he eixit de casa per a anar al col·legi.
En
el carrer hi havia un gran aldarull, perquè en les notícies del
canal MAGMA&TERRA TV han dit que de la plataforma de pedra que hi
ha damunt del món han caigut unes gotes de líquid transparent. Els
científics diuen que la seua fórmula és H2O i això és una cosa
que no comprenc, per a què vull una fórmula? El que vull és saber
el que és, és verinós?, té nom?, per què cau de la plataforma si
damunt d'ella no hi ha res? Com de major vull ser cientific o
investigador o alguna cosa semblant, crec que aquest va a ser el meu
primer treball.
Per cert, no us he dit
com em dic, el meu nom és Mr. Davidson, i ja sé que tinc 10 anys i
per tant no sóc mister, també sé que el meu nom és David i no
Davidson però bo, li dóna un toc interessant...
Em sembla que el que cal
fer per a ser un famós investigador és pensar i jo, pensant, he
arribat a la conclusió que haig de respondre a 5 preguntes
essencials: Una, és verinós? Dos, té nom? Tres, abans de fer tot
això, no podria menjar-me una barreta energètica o alguna cosa? En
la quatre hi ha dues preguntes, per què cau aquest líquid de la
plataforma si damunt d'ella no hi ha res?, pot haver-hi alguna cosa?
La cinquena la respondré al final, ja que no la tinc clara.
Bé,
anem a començar. Primera pregunta, és verinós? Caldrà provar-ho.
Tinc tres opcions, o provar-ho jo, o donar-ho tot per perdut i
anar-me´n al llit o, no vull ser cruel però, tinc un pardalet de
mascota i ... és el que hi ha, no m'apetix donar la investigació
per perduda i tampoc arriscar-me a enverinar-me...
Mateix Dia. 11:00
Hi ha un problema no tinc
ni una gota d'eixe líquid. Hauré de furtar-lo, però com? El meu
pardalet està ensinistrat, pot furtar-lo ell.
Mateix
Dia. 17:30.
¡Ja
ho tinc! També li ho he donat a provar, ¡ho he provat fins i tot
jo! No te tast però no és verinós, això sí, refresca.
Mateix
Dia. 18:45.
Bé, ja he fet els
deures. Ara segona pregunta, té nom?
No té, això ja vos ho
dic, però em vindria bé anomenar-lo d'alguna forma.
Deixeu-me pensar...
Mateix
Dia. 19:15.
M'ha
costat un poc però ja està... ¡AHJAR! ¿Per què? Doncs perquè ho
he escoltat en una sèrie de dibuixos animats rara (en el canal
DIBURROQUES) i m'ha agradat.
Dissabte 5 de Maig
del 2014. 09:00.
¡Ja estem en la tercera
pregunta! És una pregunta curiosa: ¿Puc menjar alguna cosa? Ahir
eixa pregunta, vos assegure que tenia sentit. Ara vaig a desdejunar i
no crec que faça falta respondre-la...(quina fam!)
Tenint en compte que hui
és dissabte i tinc tot el dia lliure, crec que vaig a respondre les
quartes preguntes, per què cau alguna cosa de la plataforma que
cobrix el meu món?, pot haver-hi alguna cosa damunt? Eixes són les
preguntes, però, cada volta que les pense, se me´n vénen més
preguntes a més d'eixa al cap, si hi ha alguna cosa damunt de la
plataforma, què és el que n´hi ha?, un món a part?, més d'eixe
líquid cridat AHJAR?, vida? ...
També
tinc una pregunta increïblement coherent al cap:
amb
tants científics, ecologistes i investigadors que hi ha, ¿per què
mai ningú ho ha explorat a fons? Potser hagen vist alguna cosa i ara
li tinguen por ... o que són peresosos, tot és possible.
Siga la que siga la
resposta crec que sé com respondre-la, hauré d´anar a investigar.
Mateix dia. 13:00.
Bé, no sabia com pujar,
al final (amb els diners que tenia estalviats) he llogat una avioneta
i un pilot. A i mitja, anem a escomençar a pujar cap la plataforma,
mentre tant, vaig a agarrar el necessari.
Mateix
dia. 13:29.
Anem a enlairar-nos, no
sé com investigar-ho però encara així li vaig a dir al pilot que
es quede quiet baix de la plataforma i jo mentre picaré, a vore que
ix.
Mateix
dia. 17:30.
Mare
meua! Quina aventura! Quan vam escomençar a volar vam tardar uns
minuts en aplegar a la plataforma i escomencí a picar, però, no
eixia res i jo seguia i res; llavors el pilot em va donar TNT i vam
detonar (bé, almenys un forat sí que férem) la plataforma.
Em colí pel forat i ...
escomencí a escalar per unes canonades fins aplegar a un cercle de
metall, en el que posava AIGÜERES SL, l´ apartí i de repent...
em trobí en un lloc amb
una làmpada gegant en el sostre, que de fet era tot blau, a més a
més un tipus de cosa transparent em donava en la cara, un home em va
dir que s´anomena aire i la llàmpara gegant s´anomena Sol i el
sostre, cel. També hi havia blocs rectangulars de metall gegants amb
cristalls incrustats a través dels quals es veia gent. ¡No eren de
fang!
Jo no entenia res i
damunt la meua roba no es semblava res a la dels altres. La meua era
de fargalada i la de l'altra gent de materials aparentment mes
còmodes. (De fet em miraven malament i posaven cara de com si algú
olorarà malament, i jo no podia ser, m´havia rentat aqueix mateix
matí amb fang de primera qualitat).
Un xiquet em va preguntar
que per què anava amb aqueixa roba i que d´on venia. Jo li ho vaig
contar tot i ell no s´ho podia creure, aleshores em va portar a la
seua casa i ara estic ací, escrivint.
Mateix dia. 20:00.
Ara estic eixint en les
notícies del món de dalt i l´emperador del meu món també. Tot ha
sigut molt ràpid, ¡no m´ho puc creure!
Per
cert, ¿sabeu com s’anomena l´ahjar en realitat? S´anomena aigua
i n´hi ha un muntó. Ara estic aprenent coses noves del seu món i
el meu amic de TERRALAND. (Així és com els humans l´han anomenat
i... ¡cal pagar per baixar a ell!) Jo no he de pagar perquè he
nascut allí però bé...
Diumenge 5 de Maig
del 2054. 18:00.
Han passat 40 anys i ara
el meu món natal té més misteris per a mi que el descobert. Una
escala de 15.000 escalons uneixen els dos mons però, en aquest
moment hi ha coses que els humans no han descobert de TERRALAND:
noves espècies, herbes curatives i molt més. Sabeu per què no he
dit que estan? Algun dia no tindré res que fer, em faré les 5
preguntes i aniré en busca de coses poc conegudes. M´agrada molt el
meu treball, cal ser molt aventurer i fantasiós, la quinta pregunta
era:
Algun
dia aplegaré a ser un mister? Jo crec sí.
Dimarts 5 de Maig
del 2060. 18:00.
He decidit prendre la
planta més complicada de trobar en TERRALAND, la Uranius
Atrapa-almus, el que fa és tornar a fer-me jove i tot el que allò
comporta. Sabeu què? Vull tindre una vida normal, en el meu món,
ADÉU.................................................................................................................
Dijous 5 de
Setembre del 2014. 18:00.
Ara estic en la meua
habitació, sota terra, en l´any 2014, estic tan agraït d´haver
pogut ser mister Davidson durant un temps que preferisc no pensar en
si hi haurà un món dalt meu. Ho hauré somniat? Potser no, però si
de veritat hi ha un món dalt de la plataforma preferisc que un altre
xiquet o xiqueta amb il·lusió el trobe. Si de veritat no ho
somniat, potser, el xiquet/a no siga de TERRALAND, potser siga de la
superfície, si de veritat hi ha dos mons paral·lels espere que algú
s´esforce en trobar-lo. Per cert, tu què creus?