Homero, Ilíada.

CRISEIDA

"Todo empezó en un día de violencia.
Hacía nueve años que los aqueos asediaban Troya: a menudo necesitaban víveres, o animales, o mujeres, y entonces abandonaban el asedio e iban a procurarse lo que querían saqueando las ciudades vecinas. Ese día le tocó a Tebas, mi ciudad. Nos lo robaron todo y se lo llevaron a sus naves.
Entre las mujeres a las que raptaron estaba yo también. Era hermosa: cuando, en su campamento, los príncipes aqueos se repartieron el botín, Agamenón me vió y quiso que fuera para él. Era el rey de reyes, y el jefe de todos los aqueos: me llevó a su tienda, y a su lecho. Tenía una mujer, en su patria. Se llamaba Clitemnestra. Él la amaba. Ese día me vio y quiso que fuera para él."

Todos sabéis que, en su extenso poema, Homero nos canta cincuenta y un días del último año de la guerra en Troya. No recoge los diez años de asedio y de sucesivos enfrentamientos entre griegos y troyanos, ni el bárbaro desenlace de esta tremenda guerra. En cambio, asistimos a todo un espectáculo de puesta en escena del comportamiento humano en todas sus facetas, así como de la intervención de los dioses en ese escenario bélico, con todo el peso de su arbitrariedad y capricho.

Los héroes muestran su valor, pero también lloran. Defienden ante sus soldados la integridad de normas y principios, sin embargo también se descubren sus defectos, como la avaricia, soberbia, exceso de ambición...

Los dioses intervienen desempeñando un importante papel en esta guerra, pues manejan a su antojo los destinos de los mortales.

Alessandro Baricco nos ofrece en su libro una reescritura de la Ilíada: desaparece completamente la intervención divina y, además, la historia es narrada no por el aedo, sino por los propios protagonistas: Criseida, la joven raptada, motivo de la trascendental disputa entre Agamenón y Aquiles; Tersites, el soldado griego más cobarde de los que acudieron a Troya;  la bella Helena, que sufre la nostalgia de su familia y de su patria; el valiente Héctor, que está dispuesto a morir por defender su ciudad; Néstor, el más anciano y sabio de los guerreros que fueron a Troya para rescatar a Helena; Sarpedón, Patrocolo, Aquiles, Fénix, Ulises...hasta veintiuna intervenciones.
Todos ellos son los protagonistas de la historia y, como únicos portavoces, nos cuentan en primera persona lo que vivieron.
Así es la Ilíada de Alessandro Baricco: humana, pasional, con el tono y estilo sencillo, nada retórico, de los propios protagonistas, que nos acercan a las múltiples historias particulares que ellos mismos vivieron.

Homero, Ilíada. 
Anagrama

Poesia per celebrar el Dia del Llibre

Àngels Gregori vindrà a l'IES Serpis a recitar alguns dels seus poemes.Poeta valenciana nascuda a Oliva el 1985, és autora de Bambolines (2003) i Llibre de les brandàlies (2007), New York, Nabokov & Bicicletes (2010) i Quan érem divendres (2013). Llicenciada en teoria de la literatura i en literatura comparada, dirigeix des de la seva creació el Festival de Poesia d'Oliva (http://www.poefesta.com/).
Llegirem alguns del seus poemes, dels quals incloem una mostra:

AVÍS

Al diccionari,
les paraules que existeixen s’hi troben,
i les que no hi són,
s’inventen.

Invitació

Tu, que has obert aquest llibre,

accepta’l, doncs, com una forma inútil de fracàs.

Perquè, sense conèixer-nos, alguna vegada

ens hem necessitat.

Com si la vida s’ofegara

i tu i jo (cadascú a la seua banda del paper)

haguérem naufragat en el poema

Where the streets have no name

De vegades el dolor s’instal·la en una casa

com s’instal·la la calefacció o el corrent elèctric.

No sabem el pes que sostindran les bigues,

ni fins quan aguantaran els fonaments

abans d’obrir una fissura.

Però acumulem les hores sobre els murs

i enderroquem passats

que abans s’alçaven en terrenys

com un bonic motiu per sobreviure.

Coneixem, però, les capes que hem hagut

d’emblanquinar damunt d’altres capes.

Com un alfabet en

braille

que pel relleu dels seus significats

n’endevinem les cicatrius.

De vegades les històries es repeteixen

canviant el nom i el lloc de domicili.

I de vegades els dolors s’instal·len

com un pacte a dues bandes,

com el pany d’una porta trencada

que algun dia haurem de reparar,

com una herència prèviament acordada.

IT’S RAINING POEMS
                                                        
M’he desullat de tant mirar-te.  

                               Joan Vinyoli

Escric perquè vull contar-te el que veig
i perquè vull que mires
tot allò que els meus ulls veuen.
Vull mirar amb els teus ulls,
que res no se m’escape.
I parir poemes fregats
amb la saliva dels dies que s’escolen
fins que la pell se’m faça vermella,
la sang en boles,
l’ànima a tires, 
i notar les gotes de suor
de les desgràcies que cada nit em cauen.
Vull mirar per contar-te les coses que he vist.
He vist un astrolabi de propulsió quàntica
a l’aparador d’una jogueteria de Berlín.
I jo vull viure per contar-te aquestes coses,
vull veure’t mentre em mires,
mirar-te mentre em veus,
veure’ns mentre ens mirem viure. 
I saber que escric perquè em llegeixes,
que només escric poemes  perquè els llegeixes,
i pensar que puc dir, enmig d’aquest poema,
mots com, per exemple,   préssec       laspislàtzuli
mestral         libèl·lula        aeròstat     
o qualsevol altra paraula només per fugir,
per estalviar-me d’explicar-te 
que aquest poema em sagna
i que sens tu,
sóc l’ésser menys u.

 

ACLARIMENT

I faria un poema
com faria l’amor a un cos prohibit:
amb l’ànsia de saber
que només cal l’imprescindible.
Faria un poema
escrit amb sang menstrual,
o amb tinta de tauró, que perdurara.
I escriuria poemes, llavors,
com faria les coses que més m’agraden,
que fer poemes és també
fer l’amor amb el llenguatge,
que escriure versos és també
violar els límits de la pàgina,
i que les paraules, com les putes,
s’assemblen totes una mica.

OLIVA
                  El principi i la fi són un poble, Françoise
                               V. Andrés Estellés

Al poble es va quedar la meua adolescència
guardada en una caixa de llumins.
També es va quedar l’ànsia
de totes les meues primeres coses:
el primer porro
el primer amor
el primer dolor
el primer poema
la primera moto
el primer cinema
el primer viatge
l’últim any a l’institut.
Al poble es va quedar la llengua de la meua infantesa,
la del color de les cama-roges i l’aspror dels llicsons,
la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m’entenen.
Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres
on passàvem els estius la família,
que també es quedà,
i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes.
Al poble es va quedar la placeta,
que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat,
i que per mi, dir  placeta és com si per exemple Brines,
digués l’Elca, o Josep parlés de La Drova.
Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils
trobats a les muntanyes de la Font de l’Om.
I es van quedar els horts on anàvem
en eixir de classe en el temps de l’Institut
que ara el tombaran perquè l’esclerosi dels anys
ja no l’aguanta. 
I es van quedar els avis
i es va quedar ma mare i es va quedar mon pare
i es va quedar ma tia i també les meues cosines.
I van reparcel·lar els camins d’El Tou,
els que de petita em duien directament al blau del mar,
com l’entrada amb vaixell, a la matinada,
al Port de Palma de Mallorca. 
Al poble es va quedar la il·lusió,
la meua, la d’anar-me’n a Barcelona i tornar,
encara ara, per veure el poble amb la distància
justa que em pertoca,
la d’estar allà sense poder deixar d’estar ací.
I ara que tot això em passa,
ara que vaig, i vinc, i torne entre les meues coses,
pense que, Barcelona, per a mi,
és una cosa molt important:
és saber que sempre puc tornar a Oliva.

(Mireu el vídeo que Ester Xargay ha fet d’aquest poema, amb imatges i veu d’Àngels Gregori)

ACÍ S’ACABA TOT

I ara ,
novament, després de tants oblits,
després de tanta mort acumulada,
uns pocs versos fan el resum d’una vida.
                      Josep Piera

Ací s’acaben tots els versos,
els que he escrit
i els que encara deixe per escriure.
Ací s’acaba el mot precís,
la sintaxi desfeta, l’afàsia incendiada.
I si fins ací he escrit és perquè
sàpigues tot allò que sóc
i allò que mai no dic,
allò que em calle i mai no en parle. 
Deixe per escriure el que faré en uns anys, 
quan les ànsies m’arrapen per les parets
de l’aluminosi d’una casa de set sostres en runes
i les bigues del meu cos
ja no aguanten tanta calç acumulada. 
Deixe la ràbia i el goig i l’excés
de tantes goles exaltades,
i deixe el poble,
i el pols de la mà que m’empeny a escriure,
i deixe l’ampla mar del temps feliç de la ignorància,
dels estius grocs i la casa a la platja,
la sorra i la sal i el dinar a casa l’àvia
i tants amors a contraban.

Jo, ací, em deixe la vida.
I a les parets d’aquest poema fa una estona
gotejaven llàgrimes del pes d’una abraçada. 

(Poemes extrets de Llibre de les brandàlies, 2007)

NEW YORK, NEW YORK

He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Philip Glass de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.

Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho.
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.

Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacels.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.
 
SUBWAY 
Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has viatjat a Nova York
i has vist totes les nacionalitats
dins d’un vagó de metro.
Als vint anys vaig aprendre
a rodar un pany sabent que seria
l’última volta que tancaria aquella porta.
Als vint anys vaig aprendre
que hi ha mirades que voldries
que t’acompanyaren sempre
com hi ha músiques que no pots deixar d’escoltar
com hi ha versos que no voldries oblidar
–Hazte hombre, te digo, como yo a veces me hago mar–.
Als vint anys vaig aprendre a posar uns llençols
a la rentadora sabent que seria
l’última volta que els gastaríem.
Als vint anys vaig aprendre
que cada volta que escric la paraula
enyor als meus poemes
després les mans em fan olor a cendra.
Hi ha coses que als vint anys ja se saben
si has agafat sola el metro a Nova York
per anar d’un lloc a l’altre
i ningú no et buscava,
com aprendre, per exemple,
que l’amor dels pares és igual
que els llibres dins d’una prestatgeria:
que sempre estan, i sempre esperen.

Temps d'innocència, Carme Riera

Quan mirem enrere i pensem en la nostra infantesa, de ben segur que la trobem molt diferent a la que hui en dia tenen els xiquets d’ara. La intensitat i la passió en què sentim les coses durant la infantesa ja no tornarà mai més. Els xiquets dels anys 50 estaven sotmesos a una moral molt repressiva. En aquesta narració, trobarem curiositats, com que Carme Riera començà a escriure al despatx de Llorenç Villalonga, contades amb un mallorquí viu d'aquell temps, amb les costums d'aleshores.  Costums com escriure cartes, l'olor de les persones que ja no és el mateix. La descoberta del tacte amb la sensació de la mà del pare que t'agafa.

La història que narren aquestes planes és real. Ens l’ofereix la mirada d’una nena —una nina, com diuen a Mallorca—, que, entre els tres i els deu anys, contempla el món amb els ulls ben oberts, sovint des de balcons i finestres, per descobrir-nos els seus secrets. Amb tota la força expressiva de la riquesa dels sons de l’illa, Carme Riera recrea el seu univers infantil ple de màgia i d’innocència, però també de pors, culpes i prohibicions, poblat d’un ampli fresc de personatges entranyables, molts d’ells lligats a tradicions i oficis que ja han desaparegut.

 «Durant la infantesa les portes de la percepció estan obertes de pinte en ample i el món és nou, acabat d’estrenar. La vida, en temps i en estat d’innocència, és alhora dominada per poders màgics.»

"En mirar cap enrere, pel forat del pany de la porta de l'ànima -no cal que torni a assegurar que per a mi l'ànima és la memòria en la qual es resumeix la identitat-, not que la nostra infantesa, la de la meva generació avui sexagenaris, té poc a veure amb la dels nins i nines nascuts al s. XXI, a les mateixes contrades. La seva, sense por a les flames de l'infern, sense sentiment de culpa, sense fred ni sedes, és més propera i feliç que la nostra, al manco que la meva. No sé si la crisi econòmica actual s'endurà en orris tot el benestar aconseguit -la calefacció segueix essent per a mi un de fonamental- i deixarà inesborrables seqüeles entre els infants nascuts avui. Voldria pensar que no serà així. No tot el passat fou millor, malgrat la tendència a mitificar-lo quan la distància esborra els caires agressius i punxeguts de la realitat i ens l'ofereix endolcida i d'allò més suau, gratificant del tot."

                                                                Carme Riera, Temps d'innocència

Recomanació lectura Tomàs (Economia)

Una lectura pròxima, intrigant i crec que molt ben feta. Per a mi, la millor obra de Ferran Torrent. El paràgraf és el principi d’un capítol titulat “El bon corrupte”, com podeu vore un títol molt actual avui. Tomás Romero (professor d'Economia)

“El bulevard dels francesos”

M’ha tocat viure un temps on hi ha milers d’homes i dones similars a Miquel. Per a Miquel cada matí s’iniciava el dia de la fi del temps, del seu temps o de la mirada estàtica, permanent, en el temps passat, esllanguint-se no en l’esperança del d’un retorn sinó en la desesperació, en la basarda o la incertesa d’un present que atrapava en un joc de regles inquestionables com el púgil obligat a fer d’esparring, com a boxador  acabat, l’única possibitat del qual rau a rebre un colp darrere d’un altre, punys projectats contra un sentiment indefinit d’amargor, mentre es rattifica que la vida és un frau que tardes a descobrir.  Per saber què és la desgràcia cal saber que ha sigut la felicitat.

FERRAN TORRENT      

memorables

hielo quemado

¡Oh más dura que mármol a mis quejas, y al encendido fuego en que me quemo, más helada que nieve, Galatea! (Garcilaso de la Vega)

Dia del Llibre 2013. Les nostres recomanacions.

CELEBREM EL DIA DEL LLIBRE I RECOMANEM LECTURES

• 
  

  BookCrossing

  
  

  Lectura de Premis literaris del concurs de l’Institut i del Sambori. Tots els profes hem de portar un dels nostres llibres preferits.  

  
  

  
• Cançons literàries: Versions de poemes d’Espriu, A. Marc, S. Papasseit, J. Verdaguer, J. Pedrals, Sta. Teresa, P. Calders i altres autors seleccionades per alumnes i profes sonen per megafoni.
• Libres que volen i que ens fan volar la imaginació: instal·lació de llibres volant pel corredor de la Biblioteca.
  

  
• Mural literari amb frases col·laboratives: “Per què ens agrada llegir”. Apartat de recomanacions dels llibres preferits.
  

  

També anàrem a la Fira del llibre

LES NOSTRES RECOMANACIONS:

Jean Pierre Ramos, 1r ESO D : Us recomane "El llibre de les etrelles" d'Erik L'Homme perquè és una saga de màgia molt divertida. Qadehar, el mag es va teletransportar des de la seua casa a la platja del món d'Ys.


Pilar Garcia, professora de Valencià: Us recomane lectures divertides perquè em fan somriure i viure altres móns, per la qualitat de l'elaboració lingüística, per la reflexió que et queda.

HISTÒRIA CASTRENSE

Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament.

Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.

P. Calders, Invasió subtil i altres contes.

O millor dit, camino

M’agrada caminar. O millor dit, camino, i deixem-ho així. [...] Hi ha alguna cosa en el ritme i en la falta d’objectiu de sortir a passejar que trobo relaxant. [...] Hi ha una certa satisfacció tèbia a ser a l’exterior i fent el que es vol mentre l’altra gent està lligada a l’interior, treballant. Els carres de mig matí o de primera hora de la tarda tenen un aire de propòsit definit però no assolit, com si alguna cosa important s’hagués descuidat de succeir-hi. Els coixos i els esguerrats surten de dia a airejar-se; també els vells, i els que ja no tenen feina, i fan passar les hores buides, agombolant el que han perdut, probablement, com faig jo. Tenen un posat alerta i lleugerament culpable; potser temen que els recriminin l’ociositat. Deu ser difícil acostumar-se que no hi hagi res urgent que calgui fer [...] El d’ells, imagino, és un món sense ímpetu. Els veig envejant el tràfec dels altres, mirant amb ressentiment l’afortunat carter que fa la seva ronda, les mullers amb els cistells de comprar, els homes de bata blanca amb furgoneta que reparteixen coses necessàries. Ells són els ociosos sense voler-ho, els esgarriats, els desorientats.

John Banville, Llum antiga, Bromera.

(traducció d’Eduard Castanyo)

Matillde Cuenca, professora de Valencià.:

És difícil recomanar un sol llibre perquè n'hi ha tants i tan bons... Per
això vull ara recordar alguns que a mi m'han agradat molt: Comence amb "Sostiene
Pereira" de Tabucchi, passe al llibre que m'enganxà a la lectura, "Les mil i
una nits", el descobriment de la literatura sud-americana amb "Cien años de
soledad", els genials contes  de Cortázar, els de Mercè Rodoreda, i la seua
novel·la "La plaça del diamant"; el meu admirat Quim Monzó a qui vaig trobar tan "
modern" en els anys 80...

Amparo Martínez (professora de Castellà): Os habéis puesto todos muy estupendos (guiño a Valle-Inclán) y, en honor a este que considero grande entre los grandes, un fragmento de Luces de bohemia:

DON LATINO. - Levántate. Vamos a caminar.

MAX. - No puedo.

DON LATINO. - Deja esa farsa. Vamos a caminar.

MAX. -Échame el aliento.¿Adónde te has ido, Latino?

DON LATINO. - Estoy a tu lado.

MAX.- Como te has convertido en buey, no podía reconocerte.Écharne el aliento,  ilustre buey del pesebre belenita.¡Muge, Latino! Tú eres el cabestro, y si muges vendrà el Buey Apís. Le torearemos.

DON LATINO. - Me estás asustando. Debías dejar esa broma.

MAX. - Los ultraístas son unos farsantes. El esperpentismo lo ha inventado Goya. Los héroes clásicos han ido a pasearse en el callejón del Gato.

DON LATINO. -¡Estás completamente curda!

MAX. - Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española solo  puede darse con una estética sistemáticamente deformada.

DON LATINO. -¡Miau!¡Te estás contagiando!

MAX. - España es una deformación grotesca de la civilización europea.

DON LATINO. -¡Pudiera! Yo me inhibo.

MAX. - Las imágenes más bellas en un espejo cóncavo son absurdas.

DON LATINO. - Conforme. Pero a mí me divierte mirarme en los espejos de la calle del Gato.

MAX. - Y a mí. La deformación deja de serlo cuando está sujeta a una matemàtica perfecta. Mi estética actual es transformar con matemática de espejo cóncavo las normas clásicas.

DON LATINO. -¿Y dónde está el espejo?

MAX. - En el fondo del vaso.

DON LATINO. -¡Eres genial!¡Me quito el cráneo!

MAX. - Latino, deformemos la expresión en el mismo espejo que nos deforma las caras y toda la vida miserable de España.

Joan Carles Campanario (professor de Valencià):

 En aquests temps de “crisi” i incerteses un toc d’ironia i humor: Pere Caldres: Cròniques de la veritat oculta.

                                                          Fet d'armes

Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.

Vaig asseure'm a la vora d'un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte, un paracaigudista vestit d’una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa que portava, s'hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.

Va acostar-se'm i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:

– Que em podríeu dir si vaig bé per a anar a l’Ajuntament d'aquest poblet?

(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)

– No sigueu ase – vaig dir-li. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.

Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:

– Ja m'ho semblava, que no ho havien previst tot – respongué. Què em fa falta? ¿Quin és el detall que m'acusa?

– Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.

– L'hem tret d’ un diccionari va dir-me amb tristesa.

Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me'l mirava i de cop li vaig dir:

– Vós i jo el que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d'una altra manera...

– No – digué , no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d'entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem.

Provàrem fins a deu vegades d'entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l'espectacle. Des t’allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el que podien demanar els generals.

L'enemic em digué:

– Vist des d’aquí fa l'efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa...

(Vaig fer que sí amb el cap.)

–… I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent – acabà.

Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d'ajudar-lo vaig suggerir:

– I si anéssim a cops de puny?

– No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil –digué – es positivament difícil.

Pensant, vaig trobar una solució:

– Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres mans. Fet?

S'hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.

                                                                  Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta.

Una lectura pròxima, intrigant i crec que molt ben feta. per a mi la  millor obra de Ferran Torrent. El paragraf és el principi d’un capítol titulat “El bon corrupte”, com podeu vore un títol molt actual avui. Tomás Romero (professor de Tecnologia)

“El bulevard dels francesos”

M’ha tocat viure un temps on hi ha milers d’homes i dones similars a Miquel. Per a Miquel cada matí s’iniciava el dia de la fi del temps, del seu temps o de la mirada estàtica, permanent, en el temps passat, esllanguint-se no en l’esperança del d’un retorn sinó en la desesperació, en la basarda o la incertesa d’un present que atrapava en un joc de regles inquestionables com el púgil obligat a fer d’esparring, com a boxador  acabat, l’única possibitat del qual rau a rebre un colp darrere d’un altre, punys projectats contra un sentiment indefinit d’amargor, mentre es rattifica que la vida és un frau que tardes a descobrir.  Per saber què és la desgràcia cal saber que ha sigut la felicitat.

FERRAN TORRENT