CELEBREM EL DIA DEL LLIBRE I RECOMANEM LECTURES
BookCrossingLectura de Premis literaris del concurs de l’Institut i del Sambori. Tots els profes hem de portar un dels nostres llibres preferits.
- Cançons literàries: Versions de poemes d’Espriu, A. Marc, S. Papasseit, J. Verdaguer, J. Pedrals, Sta. Teresa, P. Calders i altres autors seleccionades per alumnes i profes sonen per megafoni.
- Libres que volen i que ens fan volar la imaginació: instal·lació de llibres volant pel corredor de la Biblioteca.
- Mural literari amb frases col·laboratives: “Per què ens agrada llegir”. Apartat de recomanacions dels llibres preferits.
També anàrem a la Fira del llibre
LES NOSTRES RECOMANACIONS:
Jean Pierre Ramos, 1r ESO D : Us recomane "El llibre de les etrelles" d'Erik L'Homme perquè és una saga de màgia molt divertida. Qadehar, el mag es va teletransportar des de la seua casa a la platja del món d'Ys.
Pilar Garcia, professora de Valencià: Us recomane lectures divertides perquè em fan somriure i viure altres móns, per la qualitat de l'elaboració lingüística, per la reflexió que et queda.
HISTÒRIA CASTRENSE
Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament.
Fins
que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores
desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.
P. Calders, Invasió subtil i altres contes.
O millor dit, camino
M’agrada
caminar. O millor dit, camino, i deixem-ho així. [...] Hi ha alguna
cosa en el ritme i en la falta d’objectiu de sortir a passejar que trobo
relaxant. [...] Hi ha una certa satisfacció tèbia a ser a l’exterior i
fent el que es vol mentre l’altra gent està lligada a l’interior,
treballant. Els carres de mig matí o de primera hora de la tarda tenen
un aire de propòsit definit però no assolit, com si alguna cosa
important s’hagués descuidat de succeir-hi. Els coixos i els esguerrats
surten de dia a airejar-se; també els vells, i els que ja no tenen
feina, i fan passar les hores buides, agombolant el que han perdut,
probablement, com faig jo. Tenen un posat alerta i lleugerament
culpable; potser temen que els recriminin l’ociositat. Deu ser difícil
acostumar-se que no hi hagi res urgent que calgui fer [...] El d’ells,
imagino, és un món sense ímpetu. Els veig envejant el tràfec dels
altres, mirant amb ressentiment l’afortunat carter que fa la seva ronda,
les mullers amb els cistells de comprar, els homes de bata blanca amb
furgoneta que reparteixen coses necessàries. Ells són els ociosos sense
voler-ho, els esgarriats, els desorientats.
John Banville, Llum antiga, Bromera.
(traducció d’Eduard Castanyo)
Matillde Cuenca, professora de Valencià.:
És difícil recomanar un sol llibre perquè n'hi ha tants i tan bons... Per
això vull ara recordar alguns que a mi m'han agradat molt: Comence amb "Sostiene
Pereira" de Tabucchi, passe al llibre que m'enganxà a la lectura, "Les mil i
una nits", el descobriment de la literatura sud-americana amb "Cien años de
soledad", els genials contes de Cortázar, els de Mercè Rodoreda, i la seua
novel·la "La plaça del diamant"; el meu admirat Quim Monzó a qui vaig trobar tan "
modern" en els anys 80...
això vull ara recordar alguns que a mi m'han agradat molt: Comence amb "Sostiene
Pereira" de Tabucchi, passe al llibre que m'enganxà a la lectura, "Les mil i
una nits", el descobriment de la literatura sud-americana amb "Cien años de
soledad", els genials contes de Cortázar, els de Mercè Rodoreda, i la seua
novel·la "La plaça del diamant"; el meu admirat Quim Monzó a qui vaig trobar tan "
modern" en els anys 80...
Amparo Martínez (professora de Castellà): Os
habéis puesto todos muy estupendos (guiño a Valle-Inclán) y, en honor a
este que considero grande entre los grandes, un fragmento de Luces de
bohemia:
DON LATINO. - Levántate. Vamos a caminar.
MAX. - No puedo.
DON LATINO. - Deja esa farsa. Vamos a caminar.
MAX. -Échame el aliento.¿Adónde te has ido, Latino?
DON LATINO. - Estoy a tu lado.
MAX.-
Como te has convertido en buey, no podía reconocerte.Écharne el
aliento, ilustre buey del pesebre belenita.¡Muge, Latino! Tú eres el
cabestro, y si muges vendrà el Buey Apís. Le torearemos.
DON LATINO. - Me estás asustando. Debías dejar esa broma.
MAX.
- Los ultraístas son unos farsantes. El esperpentismo lo ha inventado
Goya. Los héroes clásicos han ido a pasearse en el callejón del Gato.
DON LATINO. -¡Estás completamente curda!
MAX.
- Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el
Esperpento. El sentido trágico de la vida española solo puede darse con
una estética sistemáticamente deformada.
DON LATINO. -¡Miau!¡Te estás contagiando!
MAX. - España es una deformación grotesca de la civilización europea.
DON LATINO. -¡Pudiera! Yo me inhibo.
MAX. - Las imágenes más bellas en un espejo cóncavo son absurdas.
DON LATINO. - Conforme. Pero a mí me divierte mirarme en los espejos de la calle del Gato.
MAX.
- Y a mí. La deformación deja de serlo cuando está sujeta a una
matemàtica perfecta. Mi estética actual es transformar con matemática de
espejo cóncavo las normas clásicas.
DON LATINO. -¿Y dónde está el espejo?
MAX. - En el fondo del vaso.
DON LATINO. -¡Eres genial!¡Me quito el cráneo!
MAX. - Latino, deformemos la expresión en el mismo espejo que nos deforma las caras y toda la vida miserable de España.
Joan Carles Campanario (professor de Valencià):
En aquests temps de “crisi” i incerteses un toc d’ironia i humor: Pere Caldres: Cròniques de la veritat oculta.
Fet d'armes
Un
dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes,
sol i desemparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia
preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la batalla feia
via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.
Vaig
asseure'm a la vora d'un camí per fer determinades reflexions sobre
aquest estat de coses, i vet aquí que, de sobte, un paracaigudista
vestit d’una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la capa
que portava, s'hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot
això dissimulat, és clar.
Va acostar-se'm i amb un accent estranger molt marcat em preguntà:
– Que em podríeu dir si vaig bé per a anar a l’Ajuntament d'aquest poblet?
(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)
– No sigueu ase – vaig dir-li. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us agafaran.
Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:
– Ja m'ho semblava, que no ho havien previst tot – respongué. Què em fa falta? ¿Quin és el detall que m'acusa?
–
Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre
general el va suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat.
Aneu mal informats, vosaltres.
– L'hem tret d’ un diccionari va dir-me amb tristesa.
Es
va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons
sembla per pensar amb més garanties. Jo me'l mirava i de cop li vaig
dir:
– Vós i jo el que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d'una altra manera...
–
No – digué , no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els
resultats que obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem
de fer és mirar d'entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les
mesurarem.
Provàrem
fins a deu vegades d'entrar a la batalla, però una paret de bales i de
fum ho impedia. Per mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit
turó que dominava l'espectacle. Des t’allí es veia que la guerra seguia
amb una gran empenta i que hi havia tot el que podien demanar els
generals.
L'enemic em digué:
– Vist des d’aquí fa l'efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa...
(Vaig fer que sí amb el cap.)
–… I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent – acabà.
Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d'ajudar-lo vaig suggerir:
– I si anéssim a cops de puny?
–
No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre
país i del meu. És difícil –digué – es positivament difícil.
Pensant, vaig trobar una solució:
–
Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el
meu uniforme correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu
vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres mans. Fet?
S'hi
avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al
campament, portant el meu botí, i quan el general, ple de satisfacció
pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia, li vaig dir
que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.
Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta.
Una
lectura pròxima, intrigant i crec que molt ben feta. per a mi la
millor obra de Ferran Torrent. El paragraf és el principi d’un capítol
titulat “El bon corrupte”, com podeu vore un títol molt actual avui. Tomás Romero (professor de Tecnologia)
“El bulevard dels francesos”
M’ha
tocat viure un temps on hi ha milers d’homes i dones similars a Miquel.
Per a Miquel cada matí s’iniciava el dia de la fi del temps, del seu
temps o de la mirada estàtica, permanent, en el temps passat,
esllanguint-se no en l’esperança del d’un retorn sinó en la
desesperació, en la basarda o la incertesa d’un present que atrapava en
un joc de regles inquestionables com el púgil obligat a fer d’esparring,
com a boxador acabat, l’única possibitat del qual rau a rebre un colp
darrere d’un altre, punys projectats contra un sentiment indefinit
d’amargor, mentre es rattifica que la vida és un frau que tardes a
descobrir. Per saber què és la desgràcia cal saber que ha sigut la
felicitat.
FERRAN TORRENT
