Andrea Lázaro Gómez, alumna de 1r de Batxillerat de l'IES Serpis, ha estat la guanyadora a nivell del País Valencià de l'edició 2015 del Premi Sambori, amb el seu relat DELIRIS.
Us oferim el relat que ha aconseguit el guardó:
DELIRIS
Serà de nit i estaré
asseguda en el terra del balcó. Estarà tot fosc i no veuré res, però no
m'importarà perquè no hi haurà res a veure. Potser aguaite des del balcó i
cride al buit, perquè volia volar i em vaig enrecordar que em van arrancar les ales.
M'asseuré novament sense veure res i el fred de la paret em doldrà en les
ferides, i se sentirà bé, sabrà a vida.
Et cridaré.
-Vés-te’n! Es que no
et dónes compte que ja no eres més que tinta?Tu no te n'aniràs perquè realment
mai vas estar ací, i seguiràs acompanyant-me mentre sigues absència. Seràs el
deliri d'una nit, quan estiga borratxa de dolor. I seràs la ressaca del dia de
després, quan em desperte i em dolga la llum i la vida, i la soledat dels meus
llençols.
-Per què no em
deixes?
Et preguntaré mentre
plore a fosques, perquè no cal veure per a fer aigua l'ànima. I somriuràs enmig
de la teua absència i el meu cor botarà en un batec a la vista dels teus
llavis. T'acostaràs mentre tremole i em murmuraràs mentre sospire. Sentiré les
teues paraules cremant-me en els llavis, que s’encendran sense la teua calma. I
la teua veu sonarà com en els meus somnis, amb la seguretat de qui se sap
vencedor, amb la nostàlgia d'una pèrdua i la melodia dels “tant de bo” que van
ser la nostra cançó.
I t'escoltaré,
palpitant en els meus llavis.
"Perquè no
deixes que me’n vaja".
I soltaré tot l'aire
dels meus pulmons marcits, i riuré. Riuré perquè no hi ha res més trist que
riure d'amargor. Els meus punys sagnaran sobre la paret i els morats formaran
constel·lacions.
No eres més que el
deliri de la teua pròpia absència quan estic borratxa de dolor.
Ja no estaràs amb mi,
i desitjaré que alguna vegada hagueres estat. Perquè seràs eixa aparició que
viu en el meu cap i voldré que te'n vages, però no te n'aniràs perquè sóc jo la
que et retinc.
Llavors et demanaré
perdó, balbucejant com una xiqueta menuda. Em faré un cabdell en la meua
jaqueta i intentaré trobar calor a pesar de la teua distància. Et demanaré
perdó per no ser prou, per deixar que els meus dimonis criden massa i desperten
als teus. Et demanaré perdó per no haver sabut traure't del teu infern mentre
jo em cremava en el meu. Et suplicaré que et quedes, com siga, però que puga
sentir-te. Et diré que no sé estimar d'una altra manera que no siga
devastadora, com l'huracà. Que no sé estimar amb una intensitat menys
destructora. Les meues llàgrimes no em deixaran quasi parlar, però t'ho diré
tot. Et diré que dol saber que no passe ni una sola vegada pel teu cap mentre
en tu s'inspiren tots els meus versos. Et juraré que quasi vomite cor gelat
eixe dia en què quasi et destruïxes, i que em va entrar un atac de pànic davant
de l'espill perquè no podia anar i abraçar-te per a ofegar en les meues ferides
la teua pròpia sang.
Eixa nit et diré en
mitat del meu deliri que sóc molt bona mentidera, que no em cregues quan et dic
que tot està bé, que calles quan et diga que no em fas falta. I continuaré
plorant perquè mai plore i necessitaré quedar-me seca, sense vida.
Tu estaràs darrere de
la meua cortina de llàgrimes, amb la teua rialla i els teus llavis. I quasi
podré sentir la teua suavitat mentre em desfaig.
I t'escopiré la meua
humiliació a la cara. Et colpejaré amb punys d'ira, de tristesa, de fred i absència.
Em sentiré tan estúpida, tan destruïda, que eixa nit no seré més que trossets trencats
de res. Seguiré asseguda en el terra del balcó i sentiré que en eixe costat la
vida es ralentitza. Continuaré sentint el fred en la meua esquena, i el dolor
d'unes ferides que em recorden que encara visc però que no puc volar. Sentiré
la teua respiració pausada mentre t'acostes a mirar-me de prop, apartant a
manotades la foscor. Acostaràs la teua cara a la meua, no em deixaràs quasi
respirar. Sentiré la calor de la teua vida mentre la meua es refreda i sabré
que estàs ací quan senta la teua respiració enredrant-se amb la meua i el meu
cor s'oblide de bategar.
Ho veuré en els teus
ulls. Sabré llegir en ells la meua derrota. I lliscaré junt amb les meues
llàgrimes per la paret. Veuré la meua sang en ella i la besaré.
-Vés-te’n! Es que no
et dónes compte que no eres més que una al·lucinació del dolor?
Per descomptat, tu no
te n'aniràs, perquè encara que vulgues jo no voldré que ho faces. Només estaràs
ací, a una distància ridículament escassa de mi, i no podré tocar-te perquè ni
tan sols estaràs realment. Jo seguiré borratxa de nostàlgia i continuaré
cridant i plorant, partint en trossets la foscor. No sentiré més que buit i
continuaré balbucejant perdó.
Perdó per ser jo.
Perdó per no ser prou. Perdó per la distància. Perdó per l'absència. Perdó per
no saber parlar. Perdó per no ser perfecta. Perdó per no meréixer la pena.
Perdó per escriure. Perdó per voler córrer i no ser capaç. Perdó per no ser
fort. Perdó per saber mentir. Perdó per plorar, per trencar-me, per tallar.
Perdó per somriure quan vull morir-me. Perdó per no haver sabut acaronar amb
dits suaus els teus dimonis. Perdó per ser foscor, perquè no vaig nàixer amb
llum. Perdó per retindre't. Perdó per fer que visques en el meu cap. Per
pensar-te. Perdó per estimar amb la vida quan se m'escapa entre les mans.
I no seré més que
això. Una massa tremolosa plorant perdó en la foscor d'un balcó.
I saps? Et veuré ací,
enmig de les meues al·lucinacions, i m'acostaré. Continuaré sentint
la teua absència cremant-me en els llavis i et rodejaré amb els braços de qui
ja no té força ni per a sostindre's. T'estrenyiré entre ells amb cura (les al·lucinacions són fràgils, poden partir-se) i enfonsaré
el nas en el teu coll mentre sent el teu cor absent bategar sobre el meu. I
sentiré la teua olor encara que no puga. I oldràs a dolor, a pluja, a llibres i
a música. Tindràs el sabor salat de les llàgrimes entre els meus llavis, i em
riuré d'alleugeriment. Amb l'alleugeriment de qui ja no té res a guanyar. Et
preguntaré si ella, la dels ulls de gata, pot escriure't epopeies d'eternitat
callada, però no voldré que respongues. No voldré saber-ho. I creuré que et
sostinc mentre ets tu el que ho fa, perquè ja no queda vida en el meu cos que
puga mantenir-me en peu. Em quedaré ací, sentint la teua olor a música, mentre
tu no et mous, perquè res d'açò està bé. Saps que tot açò és malaltís. Però,
saps? Sentiré el teu cor absent bategar sobre el meu i acaronaré les teues mans
amb els rovells trencats dels meus dits. I les col·locaré sobre la meua esquena, just on pugues sentir els meus ossos. I
tocaràs el punt exacte en què naixien les meues ales i sentiré com creixen.
Enmig de la meua al·lucinació em sentiré viva per primera vegada
en molt de temps. Llavors, allunyaràs les teues mans i es detindrà el temps. Les
meues ales deixaran de créixer i mai podran alçar-se. Mai.
I et retindré uns
segons més, amb l'egoisme del suïcida. A penes et fregaré la galta amb les
meues pestanyes i serà com l'aleteig d'una palometa ferida. I sabré en eixe
instant que tot està malament, però t'abraçaré tan fort que em trencaré una
vegada més entre els teus braços. Sabré que ja no queda res pel que lluitar
quan t'evapores. Quan cride que no te'n vages i et desfaces entre les meues
mans. Quan l'olor a música, a llibres, a pluja i a vida es faça cada vegada més
tènue. Quan plore i m'enfonse una vegada més en la corba suïcida del teu coll i
el meu cor deixe de bategar en clavar els meus ulls en els teus. Veuré les
teues parpelles aletejar amb la força de l'huracà i sabré que t'he perdut. T'estrenyeré
amb el meu últim sospir entre els braços i perdré la vida entre els teus llavis
quan somrigues com sempre. Escoltaré la teua veu com el d'una ràdio
distorsionada i serà tan bella que tornarà a bategar entre els meus llavis. I
desapareixeràs, com qui mai va estar. Te n'aniràs, perquè no ets més que una al·lucinació nascuda del dolor.
Serà de nit i estaré
asseguda en el terra del balcó. Estarà tot fosc i no veuré res, però no
m'importarà perquè no hi haurà res a veure. Perquè te n'has anat i ja no hi ha
res a veure. M'alçaré, nadant en llàgrimes, i em posaré de randes sobre el
balcó. Ballaré al ritme de la teua absència, com un ocell suïcida i deixaré que
l'aire fred em talle el poc que quedava sencer en mi. Aguaitaré al buit i
cridaré. Li somriuré com se li somriu a un vell amic i em llançaré.
Em tiraré al buit,
perquè ja no queda res a guanyar. Perquè ja no tinc res a perdre. Ploraré i
riuré mentre em desfaig com la bromera en l'aire.
I seré exactament
això. Bromera.
Eixa nit estaré tan desfeta,
que no seré més que trossets trencats de res surant en l'aire.
És el més bell que
pot ser algú a qui li van arrancar les ales. És el més bell que pot ser algú a
qui l'amor se li va evaporar entre els dits.
Així vola un àngel
sense ales.
