lunes, 19 de mayo de 2014

Publicació dels contes guanyadors del Premi Sambori


Una vegada més, hem de felicitar els nostres alumnes guanyadors en aquesta edició dels Premis Sambori de narrativa curta.

















 En el 1r cicle d'ESO:
  • Daniel Lorenzo Ramon, H2O
  • Alejandro Garcia Oviedo, El jugador d'escacs

En el 2n cicle d'ESO:
Andrea Lázaro Gómez, Àngel obscur

Ací teniu els contes dels guanyadors:


ÀNGEL OBSCUR
 Andrea Lázaro Gómez

Hi ha massa coses que no podem veure. El món pareix encegar-se davant del dolor. S'ignora, es tracta com un tema tabú, però ell- aborronador, esmolat ganivet de brillantor letal- s'obri pas entre la mateixa destrucció. I resulta insultantment senzill fer-lo invisible davant dels ulls dels altres.

Ella somriu davant de tots- amb els seus ulls de brillantor fingit i odi ocult- i ja tot està bé. Perquè a ningú li importa el que ella pense, perquè ningú pensa en el que a ella li importa. Les seues xicotetes mans es tornen blanques mentre estreny la seua carpeta contra el pit i assenteix mentre les seues idees no paren de martellejar-li el cap (i se sent fastiguejada d'ella mateixa una vegada més, amb el punxant dolor d'unes idees que no aconsegueix expressar).

I és que, algú ho veu? Algú ha notat que mai mou les seues polseres de lloc? Que no menja el seu esmorzar? Algú ha vist que el seu somriure és apagat? Ningú ha escoltat les seues cançons de lletres depressives- doloroses i electritzants, que fan riure mentre plores- i ningú sembla preocupar-se per conéixer-la realment. Perquè el dolor té moltes formes, i el d'ella està en el seu cap (i és espantós, no pots fugir de tu mateix). Així que camina a sa casa amb el cap cot, sentint l'aire fred colpejar-la sense pietat- però eixe és un dolor agradable, podríem dubtar si cridar-lo dolor- i sent el perfum de totes les flors embolicar-se en els seus pulmons, ballant al seu voltant com el fum d'un cigarret. I el sent en l'aire, en les pedres que xafa, en el suau tamborinar de la pluja que aguaita tímidament. El sent en els crits dels xiquets, en la bombolla d'insuportable buit que sent al seu voltant. I el sent en les seues petjades, en la seua respiració accelerada, en el fals somriure del dependent de la floristeria per la qual acaba de passar. Sent la implacable soledat. I no sap realment el que és. I no sap exactament com reaccionar.

Per això els seus ulls ara són freds- no retindrà eixe odi mal contingut- i sent que el mateix Llucifer baixa per a xiuxiuejar-li a l'orella. Són les pregàries dels àngels caiguts, i els crits d'aquells que pateixen tant com ella. És l'alarit de terror que dura un segon, un efímer moment que arriba a durar més enllà de l'etern. És el seu cor trencanAlejandro Garcia Oviedo, El jugador d'escacst-se amb sang de tinta invisible que -és invisible, no necessites que t'ho diguen- ningú pot veure. I ja no somriu davant de gent que no s´atura a escoltar els dèbils i agonitzants batecs del seu marcit cor. Ara realment està sola- i no sols en el seu cap- i pot fer el que vulga, dins dels límits de la seua pròpia sensatesa.

Riu sense gràcia mentre es lleva la desgastada jaqueta que tant li agrada portar -és com un bufit d'aire càlid entre el mateix gel del pol- i es mossega els llavis fins a sentir que li fan mal.

Pots fer-ho, acaba amb el dolor.

I riu trastornada, amb els ulls plorosos -ella sap que són rius d'odi, de sons mai complits- mentre veu córrer l'atraient carmesí per la seua pàl·lida pell. Pots veure els ulls de l'àngel caigut? Les seues ales negres estan ocultes darrere d'un vel d'amabilitat. Les gotes carmí llisquen per la seua pell com la rosada en el matí. I es neteja amb aigua -que tot ho cura- i es col·loca novament eixes polseres que tapen cada ferida de la batalla que té contra si mateixa. Cada cicatriu és una batalla menys que ha de perdre (ella està més a prop de guanyar, o això vol creure).

Llavors, col·loca un somriure i tot torna a començar.

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

No sap exactament quan començà tot -la línia és massa fina, es difumina amb el temps- però no pot evitar pensar que li agradaria saber-ho amb exactitud, per intentar destruir eixe moment dels seus records. Trencar-lo a trossos, destruir-lo sense pietat. Perquè el seu món sembla enfonsar-se davall del seu propi pes, i està cansada de somriure-li a res -i res és el que aconsegueix- i ja està bé.

Tenia dos anys i l'única cosa que feia era balbucejar coses sense sentit mentre somreia per res i per tot al mateix temps. Quan la seua felicitat es formava per coses tan senzilles com abraçar a un ninot, que era més gran que ella, com escoltar el soroll de la porta obrir-se -promesa esperançadora d'estúpida diversió- i veure son pare entrant i saludant-la amb eixos somriures que pensava que mai deixarien de ser per a ella (sí, eixos que brillen i il·luminen l'habitació, els que fan que quelcom balle en el teu estómac i els pulmons s'òmplinguen d'orgull mal dissimulat). Eixa època en què era feliç amb tot.

Tenia huit anys i alguna cosa estava canviant -però el canvi és bo, cal avançar- i fingia que tot seguia igual mentre el món continuava girant. Ella no jugava amb nines -éssers bells d'horrible buit- i mai va pensar que algun dia voldria ser com elles (bella per fora, buida per dins per a deixar de sentir d'una vegada per sempre.) No era delicada, es rebolcava en el fang i corria en la neu. S´enfonsava en l'herba i cridava fins que se li trencava la veu. Nadava en l'aire -somiava amb un castell de vidre en els núvols i un príncep de brillant armadura- i tot era tan divertit com per a simplement aturar-se. Perquè arribava a sa casa i son pare l'esperava cada dia amb un llibre nou -sí, tinta de sons fonent-se en el paper- i s'enfonsava entre les pàgines del llibre i ignorava fins a la seua pròpia existència.

Tenia dotze anys i arrugava el nas fastiguejada quan el perfum de les seues companyes l'atacava -això era gas letal, hipnotitzant aire carregat de ninguna casta intenció- i mirava sorpresa la resistència de les cames d'elles -es podia realment entrar en eixe pantaló que era més xicotet que el seu braç?- mentre pensava que hi havia quelcom malament amb ella. Definitivament, notava el canvi -murmuraven al seu pas i qüestionaven fins i tot la seua forma de respirar- i son pare ja no li somreia sempre, ni sa mare pareixia poder llegir els seus pensaments com abans. Sentia que quelcom es desinflava en el seu interior -però s'estava unflant, omplint d'odi cap a ella- i no entenia perquè ara s'havia de portar de manera que li agradara a la gent (no volia morir asfixiada en uns pantalons, ni intoxicada en perfum). I ara les xiques només parlen de xics, i els xics només parlen de xiques -ningú ha escoltat sobre l'homosexualitat? Ella només defensa una idea que haAlejandro Garcia Oviedo, El jugador d'escacsuria de ser global- i vol poder fer un ninot de neu amb totes eixes estúpides converses que escolta i destruir-lo fins que només siga aigua evaporada -que se'n vaja lluny, que es converteisca en els núvols del seu castell enderrocat i el seu príncep inexistent- perquè no la miren malament per no compartir les seues idees (estúpid món amb tendència a la clonació). I ara arriba a casa i son pare li recorda com de terriblement imperfecta és -és increïblement fàcil ressaltar cada detall- i sa mare el recolza mentre ella no entén què va passar amb els somriures lluminosos i els llibres amb sons de tinta. Però només té dotze anys i, encara que no ho entén, tampoc li dóna massa importància.

Té quinze anys i té un pes sobre els seus muscles que els esclafa i els fa cruixir. Sent un odi cap a si mateixa que l´espanta -té por d'acabar destruint-se- i ja no pot mirar-se en l'espill sense sentir ganes de plorar. No reconeix en ella a la xiqueta que una vegada va ser. Ara els seus monstres viuen murmurant-li a l'orella paraules que sonen com el romanç que anuncia el fi d'una era (amb una música electritzant que la fa estremir i plorar). Però és curiós que ningú es done compte, que per a la resta continue sent algú que no té problemes, algú que no es desfà com el paper mullat (que podria haver sigut un llibre, que podria haver sigut etern). I cada colp que rep ho oculta després d'un somriure, mentre una nova cicatriu apareix (en la seua pell nua i la seua ment destruïda). Per a ella, la mort no és el principi de res, és el fi d'una agonia.

Ella té quinze anys i viu tancada en el seu propi dolor. Perquè el dolor pot ser de molts tipus, però el pitjor és el que està en el teu cap, el que requereix de força de voluntat i de “jo no estic boja, jo no estic boja”. Perquè pots escapar d'aquells que et fan mal però, com fugir dels teus propis pensaments? Ella necessita esgarrar-se la pell -roig carmesí sobre la pàl·lida tela- per a no sentir que el seu cap vol explotar (és un recipient xicotet per a tants dimonis). És un dolor que li fa oblidar la resta, i per a ella està bé si pot oblidar.

I tot s'està trencant, i cridant, i plorant. I ja no veu res més enllà del seu propi patiment -mirada enfosquida d'aterridora ceguera- i només vol tapar-se les oïdes i tancar els ulls per a no escoltar sa casa retrunyir pels crits que sempre es dirigeixen a ella, per intentar evocar la sensació de com era perdre's entre llibres, entre somriures que brillen com el sol i entre peluixos que eren més grans que ella i la feien riure. Ara res del que faça està bé, i el fracàs i la impotència la fan voler cridar fins que se li parteisca la veu, fins que algú la mire de veritat -no travessant-la com el ser invisible que fins ara ha sigut- i reconega que de veritat ho està intentant. Que ho tracta amb totes les seues forces però mai pareix prou, que el món li murmura, una vegada i una altra, la seua humiliant derrota. Que algú es done compte que cada vegada té una cicatriu més, i pareix la història de mai acabar -sense les aventures i les rialles, sense els sons ni la falta de preocupacions- perquè se sent ofegada i necessita que algú l'ajude a eixir. Encara que siga a respirar. Perquè ara se sent estúpida, buida i trencada (amb els fragments dispersos entre l'aigua evaporada de les converses destruïdes).

Vol eixir de tot això, no vol sentir l'odi que la rosega, ni el fàstic que sent cap a si mateixa. I vol escapar, vol córrer fins que les seues cames es trenquen. Ella no és una princesa, ella no tindrà mai un príncep que la salve d'aquest món que la colpeja.

I encara que no ho sap, ella és un àngel, un àngel caigut, un àngel obscur. Només necessita donar-se compte que posseeix ales -belles plomes de plata fosa tacades per la negra desesperació- i alçar-les glorioses sobre la ignorància humana.

I d'aquesta manera, ella podrà volar. Ella serà lliure d'una vegada per sempre i alçarà el vol, mirant des de dalt a tots aquells que la van fer sentir en el fons de l'infern. I d'esta manera fugirà de la seua traïdora ment i es farà oblit, mentre ella serà eterna.

Però fins que es done compte que és capaç de controlar la seua pròpia ment i ser diferent -no una nina bella i buida, algú perfectament imperfecte- no descobrirà les seues ales.

I tot tornarà a començar.

 El jugador d'escacs
  Alejandro Garcia Oviedo

En un xicotet poble de la costa llevantina vivia un adolescent de 15 anys anomenat Arnau, a qui li agradava molt jugar als escacs. Este esport va començar a practicar-lo des de molt xicotet. Li l'havia ensenyat son pare i a este el seu iaio, que en la seua joventut havia sigut un jugador conegut quan va viure a Alemanya.
Arnau vivia amb els seus pares i els seus dos germans en el mateix poble des que va nàixer. Tenia pocs amics perquè el seu caràcter era introvertit i poc parlador, li costava relacionar-se ja que els seus companys de classe preferien jugar al futbol o anar amb bici per la muntanya. A ell, en canvi, li agradaven altres activitats que podia realitzar a soles, com jugar als escacs o llegir un llibre.
Quan va complir 7 anys es va apuntar a les classes d'escacs, que en horari extraescolar feien en la seua escola, i posteriorment es va inscriure en el club del seu poble. En este club va conéixer xiquets que s'assemblaven a ell, que tenien un caràcter paregut i tenien les seues mateixes aficions: els agradava llegir llibres i jugar als escacs.
Allí es reunien els dijous a la vesprada, per a aprendre noves tàctiques i després posar-les a prova amb els seus companys mentre jugaven. Tots preferien jugar una partida darrere d´una altra però també era important donar classes teòriques i resoldre problemes i situacions.
Arnau jugava amb el seu club contra altres equips. A vegades eren partides lentes, normalment els dissabtes a la vesprada, altres vegades eren ràpides i les jugava individualment, sempre estava disposat a asseure´s davant del tauler.
Ell mai havia destacat entre els seus companys d'escacs, però des de feia un any havia començat a guanyar tornejos interescolars, a ser un dels primers taulers del seu club i a guanyar a rivals que tenien prou més nivell que ell.
Arnau estava feliç, es notava que li agradava jugar als escacs i s'apuntava a tots els tornejos i competicions que podia. Alguns eren fora del seu poble i aleshores li havia d'acompanyar la seua família o alguna persona adulta.
En els tornejos entre clubs, en altres pobles i ciutats, continuava estant en els primers taulers, continuava guanyant moltes vegades. Els companys del seu club van començar a sospitar ja que mai s'havia vist una evolució tan ràpida en un jugador tan jove.
-Juga com una màquina! Com se li ha ocorregut moure així? Deien algunes persones què seguien els tornejos.
Un rival seu va analitzar algunes de les seues partides i va veure que en la majoria no tenia cap error.
-No pot ser, Arnau no ha pogut aprendre tant en tan poc de temps! Va pensar.

Aleshores va decidir que li faria un seguiment durant els següents tornejos a què Arnau anara. Pensat i fet, Joan, que era com es anomenava aquest xic, va analitzar totes les partides de tots els campionats o tornejos a què Arnau es va apuntar. Durant tot este temps es van anar confirmant les seues sospites: Arnau ho guanyava tot, jugar contra ell era com jugar contra un ordinador i açò cridava l'atenció, ja que inclús els millors jugadors cometien errors.
El seu joc era precís, matemàticament correcte, no es posava nerviós, no dubtava, el seu atac era demolidor.
Prompte es va córrer la veu entre els altres equips de la zona i la seua gran evolució va fer que tots començaren a veure les seues partides amb enveja.
Quan a Arnau li preguntaven com aconseguia guanyar totes les partides, ell deia que tenia un entrenador personal, qui li ajudava a preparar-se les partides i també deia que estudiava molt de temps i que per això havia millorat. Però les seues respostes no convencien els seus rivals.
Els altres jugadors tenien enveja perquè no aconseguien guanyar-li i no podien arribar a estar en el primer tauler. Van deixar de ser els seus amics perquè sospitaven que feia trampa per a guanyar les partides, cosa que va fer que Arnau haguera de canviar diverses vegades de club, ja que no se sentia còmode en cap d'ells.
En uns tornejos la primera cosa que van detectar va ser que s'alçava molt durant les partides. Per això, alguns jugadors van fer una protesta formal als àrbitres, els quals van prohibir a Arnau alçar-se tantes vegades mentres jugava. Arnau no es movia de la cadira i així i tot va continuar guanyant partides.
Arnau se sentia molest a causa d'estes protestes i discussions i va començar a jugar en altres províncies, encara que també allí tornava a coincidir amb alguns dels seus rivals. Com en algun d'estos tornejos el premi era trofeu i diners, això va fer que l'enveja cresquera encara més.
Arnau va decidir deixar de jugar tornejos durant alguns mesos perquè la pressió i la gelosia havien augmentat i no se sentia feliç jugant. Però la insistència de son pare i el seu iaio va fer que Arnau tornara a jugar. Tenia el llistó molt alt i seguir en els primers llocs era molt difícil i complicat.
Un altre dels seus rivals, Adrián, va observar que després d'eixe temps de descans que Arnau s'havia pres s'havia deixat el monyo molt llarg. Continuava guanyant un torneig després d'un altre. Va ser llavors quan Adrián va sospitar que a Arnau podien dir-li les jugades per un auricular que portara en l'orella i va començar a investigar pel seu compte.
Mentre Arnau jugava una de les partides a Adrián se li va ocórrer eixir a investigar i mirar per fora de la sala per si algú tenia un ordinador des del qual dir-li les jugades. Però no, no hi havia ningú amb ordinador, i a més a l'acabar va poder comprovar que anava i tornava a soles dels tornejos, ningú sospitós l´acompanyava. De totes maneres va decidir comptar-li-ho a l'àrbitre, li va dir que Arnau podia portar un auricular i no es podia veure perquè el seu monyo el taparia. L'àrbitre li va demanar formalment a Arnau que s'arreplegara el cabell de manera que es poguera veure la seua orella per si portava qualsevol cosa en ella. Arnau no va contestar i va fer el que se li va demanar, però se sentia vigilat.
Per això, Arnau en una de les següents partides va aparéixer amb el cap totalment rapat, a manera de protesta, ja que estava cansat que desconfiaren d'ell. No se sentia còmode però era feliç jugant als escacs.
Els experts que l´havien vist jugar deien que el seu joc era increïblement bo, amb especial domini sobre els alfils i els cavalls. També es van adonar que li agradava fer obertures de dama i que cada vegada utilitzava menys temps a pensar les jugades.
Després d'uns mesos els seus rivals no sabien com ho feia però guanyava, guanyava i no parava de guanyar. Sempre fent els millors moviments. Sempre en els primers taulers, sempre en els primers llocs.
Però era tal la pressió que Arnau havia de suportar que, després de guanyar un torneig a Múrcia, va decidir abandonar els escacs. Tots pensaven que era només una pausa temporal com havia fet abans, però no, ell ho va confirmar públicament, es deixava definitivament els escacs. Una notícia molt ben rebuda pels seus rivals.
Els tornejos i campionats van seguir realitzant-se en les dates previstes. En els pobles i ciutats en què abans havia competit Arnau continuaven jugant tots els seus contrincants però eixes jugades mestres ja no estaven. La sorpresa que produïen els moviments d'Arnau es trobaven a faltar.
Però Arnau es va quedar com una llegenda, ningú va saber amb certesa si com els rumors deien algú li xivava les jugades o si era ell el que feia els moviments tan precisos. Arnau no va tornar a jugar en tornejos, només jugava amb la seua família, en sa casa. En ella hi havia prestatges replets de trofeus, copes i medalles que Arnau no deixava de mirar amb nostàlgia.
Potser en algun moment Arnau es decidisca i torne a jugar als escacs, que torne a tindre il·lusió, que ensenye a jugar als escacs a algun xiquet com a ell li van ensenyar son pare i el seu iaio, inclús potser jo mateix me´l trobe en el pròxim…



H2O


Daniel Lorenzo Ramon
 
Divendres, 4 de maig del 2014. 08:15.
Hui és un dia normal, com qualsevol altre, m'he alçat del llit, m'he posat la meua samarreta feta de fargalada i els meus pantalons de lava seca, he desdejunat el de tots els dies (boletes d'arena mullades en fang), he saludat els meus pares i he eixit de casa per a anar al col·legi.

En el carrer hi havia un gran aldarull, perquè en les notícies del canal MAGMA&TERRA TV han dit que de la plataforma de pedra que hi ha damunt del món han caigut unes gotes de líquid transparent. Els científics diuen que la seua fórmula és H2O i això és una cosa que no comprenc, per a què vull una fórmula? El que vull és saber el que és, és verinós?, té nom?, per què cau de la plataforma si damunt d'ella no hi ha res? Com de major vull ser cientific o investigador o alguna cosa semblant, crec que aquest va a ser el meu primer treball.

Per cert, no us he dit com em dic, el meu nom és Mr. Davidson, i ja sé que tinc 10 anys i per tant no sóc mister, també sé que el meu nom és David i no Davidson però bo, li dóna un toc interessant...

Em sembla que el que cal fer per a ser un famós investigador és pensar i jo, pensant, he arribat a la conclusió que haig de respondre a 5 preguntes essencials: Una, és verinós? Dos, té nom? Tres, abans de fer tot això, no podria menjar-me una barreta energètica o alguna cosa? En la quatre hi ha dues preguntes, per què cau aquest líquid de la plataforma si damunt d'ella no hi ha res?, pot haver-hi alguna cosa? La cinquena la respondré al final, ja que no la tinc clara.
Bé, anem a començar. Primera pregunta, és verinós? Caldrà provar-ho. Tinc tres opcions, o provar-ho jo, o donar-ho tot per perdut i anar-me´n al llit o, no vull ser cruel però, tinc un pardalet de mascota i ... és el que hi ha, no m'apetix donar la investigació per perduda i tampoc arriscar-me a enverinar-me...

Mateix Dia. 11:00
Hi ha un problema no tinc ni una gota d'eixe líquid. Hauré de furtar-lo, però com? El meu pardalet està ensinistrat, pot furtar-lo ell.

Mateix Dia. 17:30.
¡Ja ho tinc! També li ho he donat a provar, ¡ho he provat fins i tot jo! No te tast però no és verinós, això sí, refresca.

Mateix Dia. 18:45.
Bé, ja he fet els deures. Ara segona pregunta, té nom?
No té, això ja vos ho dic, però em vindria bé anomenar-lo d'alguna forma.
Deixeu-me pensar...

Mateix Dia. 19:15.
M'ha costat un poc però ja està... ¡AHJAR! ¿Per què? Doncs perquè ho he escoltat en una sèrie de dibuixos animats rara (en el canal DIBURROQUES) i m'ha agradat.


Dissabte 5 de Maig del 2014. 09:00.
¡Ja estem en la tercera pregunta! És una pregunta curiosa: ¿Puc menjar alguna cosa? Ahir eixa pregunta, vos assegure que tenia sentit. Ara vaig a desdejunar i no crec que faça falta respondre-la...(quina fam!)

Tenint en compte que hui és dissabte i tinc tot el dia lliure, crec que vaig a respondre les quartes preguntes, per què cau alguna cosa de la plataforma que cobrix el meu món?, pot haver-hi alguna cosa damunt? Eixes són les preguntes, però, cada volta que les pense, se me´n vénen més preguntes a més d'eixa al cap, si hi ha alguna cosa damunt de la plataforma, què és el que n´hi ha?, un món a part?, més d'eixe líquid cridat AHJAR?, vida? ...
També tinc una pregunta increïblement coherent al cap:
amb tants científics, ecologistes i investigadors que hi ha, ¿per què mai ningú ho ha explorat a fons? Potser hagen vist alguna cosa i ara li tinguen por ... o que són peresosos, tot és possible.
Siga la que siga la resposta crec que sé com respondre-la, hauré d´anar a investigar.

Mateix dia. 13:00.
Bé, no sabia com pujar, al final (amb els diners que tenia estalviats) he llogat una avioneta i un pilot. A i mitja, anem a escomençar a pujar cap la plataforma, mentre tant, vaig a agarrar el necessari.

Mateix dia. 13:29.
Anem a enlairar-nos, no sé com investigar-ho però encara així li vaig a dir al pilot que es quede quiet baix de la plataforma i jo mentre picaré, a vore que ix.

Mateix dia. 17:30.
Mare meua! Quina aventura! Quan vam escomençar a volar vam tardar uns minuts en aplegar a la plataforma i escomencí a picar, però, no eixia res i jo seguia i res; llavors el pilot em va donar TNT i vam detonar (bé, almenys un forat sí que férem) la plataforma.

Em colí pel forat i ... escomencí a escalar per unes canonades fins aplegar a un cercle de metall, en el que posava AIGÜERES SL, l´ apartí i de repent...
em trobí en un lloc amb una làmpada gegant en el sostre, que de fet era tot blau, a més a més un tipus de cosa transparent em donava en la cara, un home em va dir que s´anomena aire i la llàmpara gegant s´anomena Sol i el sostre, cel. També hi havia blocs rectangulars de metall gegants amb cristalls incrustats a través dels quals es veia gent. ¡No eren de fang!

Jo no entenia res i damunt la meua roba no es semblava res a la dels altres. La meua era de fargalada i la de l'altra gent de materials aparentment mes còmodes. (De fet em miraven malament i posaven cara de com si algú olorarà malament, i jo no podia ser, m´havia rentat aqueix mateix matí amb fang de primera qualitat).

Un xiquet em va preguntar que per què anava amb aqueixa roba i que d´on venia. Jo li ho vaig contar tot i ell no s´ho podia creure, aleshores em va portar a la seua casa i ara estic ací, escrivint.

Mateix dia. 20:00.
Ara estic eixint en les notícies del món de dalt i l´emperador del meu món també. Tot ha sigut molt ràpid, ¡no m´ho puc creure!
Per cert, ¿sabeu com s’anomena l´ahjar en realitat? S´anomena aigua i n´hi ha un muntó. Ara estic aprenent coses noves del seu món i el meu amic de TERRALAND. (Així és com els humans l´han anomenat i... ¡cal pagar per baixar a ell!) Jo no he de pagar perquè he nascut allí però bé...


Diumenge 5 de Maig del 2054. 18:00.
Han passat 40 anys i ara el meu món natal té més misteris per a mi que el descobert. Una escala de 15.000 escalons uneixen els dos mons però, en aquest moment hi ha coses que els humans no han descobert de TERRALAND: noves espècies, herbes curatives i molt més. Sabeu per què no he dit que estan? Algun dia no tindré res que fer, em faré les 5 preguntes i aniré en busca de coses poc conegudes. M´agrada molt el meu treball, cal ser molt aventurer i fantasiós, la quinta pregunta era:
Algun dia aplegaré a ser un mister? Jo crec sí.

Dimarts 5 de Maig del 2060. 18:00.
He decidit prendre la planta més complicada de trobar en TERRALAND, la Uranius Atrapa-almus, el que fa és tornar a fer-me jove i tot el que allò comporta. Sabeu què? Vull tindre una vida normal, en el meu món, ADÉU.................................................................................................................


Dijous 5 de Setembre del 2014. 18:00.
Ara estic en la meua habitació, sota terra, en l´any 2014, estic tan agraït d´haver pogut ser mister Davidson durant un temps que preferisc no pensar en si hi haurà un món dalt meu. Ho hauré somniat? Potser no, però si de veritat hi ha un món dalt de la plataforma preferisc que un altre xiquet o xiqueta amb il·lusió el trobe. Si de veritat no ho somniat, potser, el xiquet/a no siga de TERRALAND, potser siga de la superfície, si de veritat hi ha dos mons paral·lels espere que algú s´esforce en trobar-lo. Per cert, tu què creus?

1 comentario:

  1. Muy chulos los tres cuentos. Enhorabuena a esos alumnos y alumnas por su gusto por escribir y transmitirnos sus sensaciones.
    Os deseo un verano lleno de buenos libros

    ResponderEliminar